«Pensava que no ho veuria»

Els cubans reben l'anunci amb una barreja d'alegria generalitzada i incredulitat

Optimisme als carrers de l’Havana davant el final del bloqueig.

Optimisme als carrers de l’Havana davant el final del bloqueig. / periodico

Un crit d'alegria, mig callat en alguns llocs, sorollós en altres, es va sentir ahir a l'Havana i ben segur a tota l'illa, al saber-se a tocar del migdia la notícia del restabliment de relacions entre els Estats Units i Cuba i, el que ha de venir, la fi del bloqueig.

Des de primera hora del matí es va començar a filtrar aquesta notícia i no es conversava d'una altra cosa als carrers. Els telèfons no paraven de sonar, la gent que circulava es parlava d'un cotxe a l'altre, als òmnibus algú cridava «Senyors, ja saben…».

Davant un televisor que hi havia al centre comercial Carlos III i mentre es podia sentir el president cubà, Raúl Castro, donar la notícia, un home es posava les mans al cap, unes quantes dones aplaudien… ¡Per fi! Estem de festa nacional, és 17 de desembre del 2014, un dia per recordar.

En uniforme militar

Raúl Castro va comunicar la notícia a la televisió nacional. Estava seriós, llegint un text, mirant cap a un costat i a l'altre, al seu despatx i vestit amb el seu uniforme de general de quatre estrelles i no com es comentava que apareixeria de civil, amb vestit o jaqueta blanca. Les seves paraules van ser d'uns 10 minuts per començar a girar el full de més de mig segle.

Després de la ruptura de relacions diplomàtiques l'any 1961, ha estat l'embargament comercial, econòmic i financer dels Estats Units a Cuba, que a l'illa es denomina bloqueig, el que ha tensat més les relacions entre els dos països. La tònica de cops i contraatacs és el que fins ahir mateix ha marcat l'estil de les relacions hostils d'aquestes dues nacions.

Per aquest motiu, la primera reacció al sentir Raúl Castro va ser d'uns mirant-se als altres, preguntant-se: «¿És possible que sigui cert? ¿És veritat? ¡Pessigui'm, que estic somiant!» El més simple i comú era posar-se a plorar i així es repetia aquesta escena per tot arreu.

Abraçades al Meliá Havana

Cubans i estrangers, en una reunió d'El Fons de Població de les Nacions Unides, al saló Tenerife de l'Hotel Meliá Havana, feien crits d'alegria, s'abraçaven: l'emoció va ser general i compartida. N'hi havia per a això i per a molt més.

«Pensava que no ho veuria mai, que em moriria amb el bloqueig, però no serà així, ja tenim relacions amb els americans i el que ve és aixecar el bloqueig. Impressionant regal de Nadal, estic content, molt content. Hem patit molt. No tenim per què ser enemics», deia una senyora amb bastó i cabells blancs, assistent a la trobada.

Alexander, mecànic, d'uns 40 anys afirmava: «Quan comencin a arribar els americans, el país es col·lapsarà perquè no hi ha ni ports, ni aeroports, ni carreteres, ni hotels, ni comunicacions que aguantin tota aquesta gent. Però no hi fa res, benvinguts siguin. Com que jo ja m'ho veia venir ja estic estudiant anglès: Yankees welcome.

«Em diuen El Maikel i penso que en aquests moments Fidel Castro deu estar buscant una fulla d'afaitar per treure's la barba que va portar des de la Sierra Maestra perquè li va dir a una periodista americana (Barbara Walters) que si aixecaven el bloqueig se l'afaitava. A veure si ho compleix, almenys aquesta vegada», afirmava un altre jove cubà davant d'una botiga de comestibles.

«Tinc la mateixa edat que Fidel, 88 anys, sóc vell de veritat i vaig pensar que no ho veuria mai, que em moriria, però al bloqueig li queden dies. Això és un immens regal de Nadal. Hem patit molt». Així es manifestava Pablo Gómez, amb un pa sota del braç, caminant per la Calzada del 10 de Octubre, a la part de la barriada del Cerro.

«Ja m'ensumava alguna cosa. L'americà (Alan Gross) per allà i Gerardo, Ramón i Antonio (tres cubans detinguts a Florida, condemnats per espionatge) per aquí, i els diaris dels Estats Units elogiant els d'aquí i els d'aquí no parlant tantes pestes dels d'allà. Aquest ou volia sal i no ha sigut sal, ha sigut sucre», comentava Herminia González, mestressa de casa i ben informada perquè, segons va assegurar: «No em perdo ni un noticiari i miro Telesur (cadena de Veneçuela) quan no passen les telenovel·les».

Notícies relacionades

Arturo, d'uns 30 anys, deia: «Ara això s'omplirà de McDonalds, gent mastegant xiclet i dient No entender i segur que els americans eliminen la Llei d'ajustament i s'acabaran totes les coses bones que ens donaven als cubans quan arribàvem a Miami fugint. Ens han ben fotut».

La seva era una de les poques veus discordants enmig de ple d'escenes d'alegria general. Cuba està entrant en una nova època, no pitjor.

Inicia sessió 0 Comentaris