Ellacuría, 25 anys d'un crim impune

L'escena era impactant. Els cossos sense vida estaven, bocaterrosa, al lloc on els havien disparat els seus assassins. Eren sis, i anaven vestits amb batins, pijames i roba de dormir. Els havien arrencat del son per metrallar-los i llançar-los al son etern. Als despatxos i les dependències, amb empremtes d'un foc provocat, dues víctimes més, dones, amb un rastre de sang.

El macabre escenari d'aquell crim múltiple es desplegava sobre la gespa, a l'entrada de la residència de la Universitat Centreamericana, l'UCA, a San Salvador. Les víctimes eren sis jesuïtes, cinc d'espanyols i un de salvadorenc: Ignacio Ellacuría, rector de la universitat; Ignacio Martín Baró, Segundo Montes, Amando López, Juan Ramón Moreno i Joaquín López i López. Les dones es deien Elba Julia Ramos, treballadora domèstica, i la filla d'aquesta, Celina, de 15 anys, incòmodes testimonis de la matança. Encara no tots els cossos havien estat tapats amb el piadós llençol. Amb tot l'horror que comportava la imatge, es feia evident la metàfora. Els havien matat disparant-los un tret al cap. Era evident -llavors ja presumíem que els culpables eren els terribles esquadrons de la mort o els mateixos militars- que volien escenificar el fet d'haver escapçat el suport intel·lectual a la guerrilla.

Aquell matí del 16 de novembre de 1989, el país, que feia dies que estava immers en una dura ofensiva de la guerrilla salvadorenca -ja s'havien produït un miler de morts-, es despertava amb la tràgica notícia. La mort d'Ellacuría eliminava les possibilitats d'una hipotètica negociació entre l'FMLN (Frente Farabundo Martí de Liberación Nacional) i el Govern salvadorenc, i allunyava qualsevol ràpida esperança d'un pròxim cessament de les hostilitats. La guerra seguia i nosaltres acabàvem d'arribar. Ens esperaven dies de sang, combats, mort d'un company davant els nostres ulls i convivències amb els civils desplaçats. Tot allò, que en aquell moment només podíem entreveure, es va desfermar sobre nosaltres com un vendaval després de la mort d'Ellacuría.

LA GUERRA QUE S'ARROSSEGAVA des del 1980 ja havia produït més de 70.000 morts i un milió de desplaçats. A començaments d'aquell novembre del 1989, la guerrilla havia desencadenat una ofensiva en diverses zones del país que havia arribat a ocupar barris sencers de la mateixa capital, San Salvador, sobretot el sector nord-oriental. A cada ocupació de la guerrilla se succeïen les represàlies de la part governamental i les accions dels tristament cèlebres esquadrons de la mort, d'extrema dreta. L'espiral semblava no tenir aturador.

Quan es va produir l'ofensiva guerrillera, Manu Leguineche, director d'En Portada -mestre i amic que ha mort fa poc- va decidir enviar-hi un equip. A l'encarregar-me el reportatge vam decidir que un dels seus fils conductors havia de ser el rector de l'UCA, Ignacio Ellacuría, a qui tots dos coneixíem. Ellacuría era tot un personatge i una entrevista obligada per als periodistes que volguessin entendre el conflicte. Partidari de la teologia de l'alliberament, va ser acusat moltes vegades d'afavorir la causa de la guerrilla amb el seu prestigi intel·lectual. Ell i altres jesuïtes havien posat en marxa una fàbrica de pensament i de crítica, que es qüestionava l'injust ordre social.

L'havia conegut en la meva primera visita al Salvador, anys enrere, per entrevistar per a la revista Panorama José Napoleón Duarte, el president democristià que ja estava afectat d'un càncer i sabia que el temps se li acabava sense aconseguir la pau al país. Amb el fotògraf Ángel Colina, vam fer diversos reportatges sobre la situació salvadorenca, vam visitar zones controlades per l'FMLN i casernes que acabaven de ser atacades per l'Exèrcit a Chalatenango, on es podien comptar al pati de la caserna una dotzena de guerrillers morts. També vam visitar l'UCA, on vam parlar amb Ellacuría i Jon Sobrino durant més d'una hora. Ellacuría no era un radical i sabia que estava amenaçat. Mesos abans de la seva mort, havia parlat de la necessitat de posar fi a aquella guerra, que havia començat, segons va recordar, pel control d'unes quantes famílies riques sobre la majoria de les terres productives en un país de camperols esparracats. Però també criticava la guerrilla, perquè pensava que el temps de les revolucions s'havia acabat i el canvi només es podria abordar des de la negociació.

Quan va començar l'ofensiva de l'FMLN, Ellacuría era a Espanya. Havia anat a Barcelona a principis de novembre, on havia rebut el Premi de la Fundació Comín, atorgat a l'UCA. Mentrestant, el Govern i la guerrilla combatien per tot el país i l'11 de novembre la batalla va arribar a San Salvador. Vaig poder contactar per telèfon amb Ellacuría, que em va descriure la situació en termes durs, i em va dir que estava mirant com podia tornar. Vam quedar per fer-li una entrevista a la seu de l'UCA el 16 de novembre. La nostra arribada estava prevista per al dia 15 a la tarda.

Ellacuría va avançar el seu retorn al Salvador al 13 de novembre. Nosaltres vam patir diversos endarreriments en les escales del nostre vol i finalment vam arribar al Salvador la matinada del 16. A l'arribar a l'hotel, en ple toc de queda, els tirotejos i les explosions no deixaven descansar. Des de la meva habitació vaig trucar a primeríssima hora a l'UCA. Em van dir que hi havia hagut un tiroteig a la nit i que havien matat cinc jesuïtes, però no van facilitar noms. Aleshores vaig trucar a Evaristo Canete, l'operador de càmera -amb qui havia cobert altres guerres-, Andrés Luque, el realitzador, i el tècnic de so José Luis Ransan i ens en vam anar amb un nus a la gola, tement que entre les víctimes hi hagués Ellacuría. Els nostres dubtes van durar el que vam trigar a arribar a la gespa, davant la residència, on hi havia els cossos, vigilats per militars. Vam ser dels primers periodistes. Al cap de mitja hora, allò es va omplir de càmeres i gravadores. A Canete no li va fallar el pols, com tampoc ho va fer en els dies següents, quan més d'una vegada ens vam jugar la vida al front de batalla.

L'enterrament, multitudinari, va tenir dos vessants. D'una banda el funeral oficial, a la capella de l'UCA, presidit per les autoritats. L'arribada del president Alfredo Cristiani, vinculat a Arena, el partit d'extrema dreta, encara que sense guardaespatlles i en un lloc secundari, va originar moments de gran tensió. Es van sentir crits contra ell, que van ser silenciats pels jesuïtes. Després va ser criticat el comportament de l'ambaixador espanyol al Salvador, Francisco Cádiz, pels seus comentaris desafortunats en el funeral. Uns dies abans no havia volgut rebre una delegació dels jesuïtes que demanava refugi davant les contínues amenaces de mort que patien. Els assassinats van ser considerats màrtirs de la fe i la justícia.

Als murs d'aquella capella on havien estat dipositats els fèretres es podia llegir una frase d'Óscar Arnulfo Romero, el bisbe assassinat el 1980: «Si em maten ressuscitaré en el poble salvadorenc». Aquell poble, que omplia a vessar l'exterior de la capella, plorava a qui s'estimava. Un poble que els dies següents em va demostrar una enorme capacitat de patiment i una humanitat sense límits. Atrapats a vegades entre dos focs, com ens quedàvem també nosaltres, la seva capacitat de superar circumstàncies adverses m'admirava.

Aquella no era la primera guerra que cobria. Els dies següents, les hostilitats van continuar amb tota la seva cruesa. Al matí, una vegada acabat el toc de queda, i després d'esmorzar, els cotxes de premsa començaven la desfilada gairebé en caravana fins a arribar al front de Mexicanos o altres barris. L'endemà, 17, el nostre cotxe va sortir l'últim. Els trets i les explosions sonaven pròxims quan vam baixar del cotxe. A més del tiroteig, vam sentir crits. Eren civils i alguns periodistes, que baixaven el cos d'un home malferit. Em vaig avançar amb bandera blanca i vaig cridar el conductor que vingués amb el cotxe. Vam evacuar el ferit, amb la mirada perduda, a qui vam reconèixer. Era un periodista anglès que havia esmorzat amb nosaltres. No sabíem el seu nom. El cotxe va sortir veloç cap a l'hospital, portant també la immensa majoria dels periodistes que havien sortit i allà, a la base del turó, ens vam quedar l'equip de TVE, mentre s'intensificava el combat.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

El Regne Unit rep una xifra rècord d’immigrants en un dia electoral clau

Quan va baixar la intensitat del tiroteig, Evaristo Canete i jo vam pujar fins a dalt del turó. Ens vam trobar amb un sergent que duia posada la jaqueta de cuir del periodista i amb cara de pocs amics. En aquella jaqueta, a la cartera, vam localitzar la documentació amb el seu nom, David Blundy, i una foto de la seva filla amb frases afectuoses al revers. Tenia 44 anys i era el reporter del London Sunday amb base a Washington. Més tard vam anar a l'hospital, on el vam poder veure un moment, inconscient, a través d'un vidre. Se'l van emportar al quiròfan i al cap d'una estona un metge ens va informar que no hi havien pogut fer res. La bala li havia perforat el pulmó. No es va aconseguir saber mai de quin bàndol era el franctirador.

Per la seva banda, el cos d'Ellacuría està enterrat amb les altres víctimes a la capella de l'UCA. El lloc on van ser assassinats és un roser, plantat no només en memòria seva, sinó en la de tots els morts de l'ofensiva salvadorenca.