La pau que va incubar una altra contesa

La pau establerta el 1919 no va impedir que el 1939 esclatés una altra gran conflagració, cosa que planteja una qüestió important: ¿Fins a quin punt la primera guerra mundial va establir les bases de la segona? A continuació, mostrem com el seu llegat va posar els fonaments del conflicte del 1939 des de diversos angles.

En primer lloc, la pau del 1919 va voler excloure Alemanya i l'URSS de l'esfera internacional i, com va assenyalar l'acadèmic Eric J. Hobsbawm, el seu retorn era inevitable. El 1922 els dos països van trencar el seu aïllament cooperant entre si amb el Tractat de Rapallo. El corol·lari de la seva relació va ser el pacte de no agressió entre Stalin i Hitler el 1939.

En segon lloc, la reconstrucció d'Europa va impulsar un sistema de finançament que va facilitar l'expansió de la crisi del 1929: el pla Dawes. Establert el 1924, va consistir a atorgar crèdits nord-americans a Alemanya perquè reflotés i pagués les seves indemnitzacions a França i la Gran Bretanya, mentre aquests països tornaven crèdits de guerra als EUA. El crac del 1929 va truncar aquest mecanisme.

En tercer lloc, la Societat de Nacions no va ser efectiva com a àrbitre internacional i la pau wilsoniana no va consolidar les democràcies: les dictadures van proliferar, el comunisme i el feixisme van polaritzar Europa, i l'afany de revenja d'Alemanya (pel Tractat de Versalles) i el d'Itàlia (al no rebre territoris promesos pels aliats) va estimular el seu imperialisme.

En quart lloc, el 1919 van quedar larvades greus tensions nacionalistes. Els experts Francisco Veiga i Pablo Martín ho il·lustren amb un episodi de «neteja ètnica» del 1923 justificat perquè «pacificava» el Pròxim Orient. Va ser beneït per les grans potències i va consistir en un intercanvi de població entre Grècia i Turquia: 400.000 musulmans hel·lens van partir cap a Turquia i 1.300.000 hel·lens de Turquia ho van fer cap a Grècia, amb un gran impacte sobre la seva població (4,5 milions d'habitants).

En cinquè lloc, es va perfilar el bel·licós militarisme nipó. L'historiador David Stevenson assenyala que l'estat major japonès va extreure una lliçó de la derrota germànica del 1918: per ser una gran potència, el seu país havia de ser autosuficient adquirint territoris. De fet, el seu imperialisme emergent es va constatar ja el 1915, en les anomenades 21 exigències que Tòquio va formular a Pequín, mostrant la seva voluntat de controlar la Xina.

INESTABILITAT / Finalment, s'ha de destacar que el repartiment de l'imperi turc entre les grans potències va deixar uns territoris inestables perquè les seves noves fronteres eren alienes a realitats polítiques i culturals. A més, l'agitació anticolonial efectuada a la Gran Guerra va estimular la insurgència: britànics i francesos van exaltar primer «l'emancipació total» dels pobles «oprimits pels turcs» i després van voler dominar-los.

Els vincles de totes dues conteses doten d'unitat el període 1914-1945 des de diferents òptiques. Per exemple, com a etapa de destrucció del vell ordre de l'anomenat Antic Règim (segons sosté Arno J. Mayer); com una llarguíssima guerra civil europea de lectures diverses (com afirmen Ernst Nolte o Enzo Traverso); o com una successió de conteses imperialistes (com apunta Donny Gluckstein). Les dues grans guerres, en suma, són inseparables.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

La façana de l’antiga Borsa de Copenhaguen cau després de l’incendi

I DEMÀ:

I 28. Repensar el conflicte bèl·lic