04 d’abr 2020

Anar al contingut

La contesa

El final: ¿punyalada per l'esquena?

Xavier Casals

L'11 de novembre de 1918 es va firmar l'armistici que va segellar la derrota d'Alemanya. Aquesta no va impedir que els seus alts comandaments encunyessin un mite d'importants conseqüències: el seu Exèrcit no havia estat vençut, sinó traït. El ràpid enfonsament germànic va sorprendre els aliats. El març d'aquell any Alemanya havia firmat el tractat de Brest-Litovsk amb Rússia i va poder concentrar les seves tropes en el front occidental, acariciant la victòria. Però la intervenció dels Estats Units va donar superioritat bèl·lica a l'Entesa, que va llançar una ofensiva decisiva el 8 d'agost.

Va ser el dia negre per als germànics, que en poc temps van perdre 16 divisions. Llavors el mariscal Paul von Hindenburg i el general Erich Ludendorff, que lideraven la guerra i eren virtuals dictadors del país, van considerar urgent arribar a un armistici. Per fer-ho, Guillem II va escollir com a canceller el príncep liberal Max von Baden.

Però els aliats van manifestar que només negociarien amb un Estat constitucional i, com subratlla l'historiador Michel Howard, en tres setmanes Alemanya va aprovar «les reformes constitucionals a les quals el kàiser i l'Exèrcit s'havien resistit durant mig segle», que es van traduir en un Reichstag elegit per sufragi universal i un monarca constitucional.

Però el 29 d'octubre els mariners germànics es van amotinar quan se'ls va ordenar fer una acció bèl·lica per salvar l'honor de la flota. La seva revolta va incendiar Alemanya i, per mantenir l'ordre, l'Exèrcit va fer abdicar el kàiser (que es va exiliar a Holanda) i va recolzar que negociés la pau un Govern liderat pels socialistes, al considerar-lo capaç de dominar la situació. Així, el nou Executiu va haver d'acceptar les dures condicions aliades i els militars van quedar al marge del procés, preservant la seva imatge.

En aquest marc, els aliats no van ocupar Alemanya per diverses raons, segons la també historiadora Margaret MacMillan: la por que la seva invasió afavorís el caos revolucionari; el cost humà que suposaria afrontar una dura resistència; i la urgència de resoldre la situació abans que EUA repatriés els seus efectius i Alemanya se sentís un altre cop forta: el juny de 1919 només quedaven 39 divisions aliades de les 198 del novembre de 1918.

PILAR DEL NAZISME / Les tropes germàniques van retornar al seu país aclamades per la gent i el nou president, Friedrich Ebert, va afirmar: «¡cap enemic us ha vençut!». El mariscal Hindenburg va anar més enllà i va afirmar el novembre de 1919 que les forces armades no van ser derrotades, sinó «apunyalades per l'esquena», segons un pla secret de socialistes, pacifistes i revolucionaris. Va prendre cos la Dolchstosslegende o «llegenda de la punyalada per l'esquena».

Com exposa la germanista Rosa Sala Rose al seu Diccionari crític de mites i símbols del nazisme, Hitler va fer bandera de la mentida i va amalgamar els citats enemics interiors amb els jueus. A més, subratlla que la sensació de culpa col·lectiva que va crear el mite va influir en l'ascens nazi perquè la societat va voler compensar la suposada traïció anterior «per mitjà d'una lleialtat igual de gran  i desposseïda de qualsevol anàlisi crítica». La fal·làcia erigida sobre la derrota de 1918, doncs, va contribuir a posar els fonaments de la revenja de 1939.

Historiador

I DEMÀ:
9. Cap a casa sense heroisme