Una espurna a Sarajevo

Cent anys després de l'assassinat a Sarajevo de l'arxiduc Francesc Ferran, nebot i hereu de l'emperador Francesc Josep I d'Àustria-Hongria, i de la seva dona, la comtessa Sofia Chotek, segueix vigent la gran pregunta: ¿Podia haver-se evitat la primera guerra mundial? ¿Europa no tenia cap més sortida que el tràgic recurs a les armes per corregir els desequilibris estratègics de l'època després d'un segle en què va prevaler l'anomenat concert europeu, fill del Congrés de Viena (1815) que va seguir la derrota de Napoleó a Waterloo?

Per aventurar una resposta és necessari fixar el focus en la realitat política dels imperis continentals, singularment de l'austríac, i de la seva relació amb l'entorn. En el si d'aquell món governat des de Viena bullien els nacionalismes irredempts, la decadència institucional d'una monarquia crepuscular i la brega per l'hegemonia als Balcans. Les guerres de 1912 i 1913 van consagrar Sèrbia com a potència regional emergent; l'administració per Àustria del vilayet (província otomana) de Bòsnia i Hercegovina, segons es va establir en l'acord de Berlín de 1878, era tinguda com un greuge insofrible pels partidaris de la Gran Sèrbia; el projecte federalitzant que defensava l'arxiduc per quan pugés al tron era vist amb recel dins i fora d'Àustria; el tsar Nicolau II s'atenia a la solidaritat eslava i recolzava els promotors de la Gran Sèrbia; la cort de Francesc Josep apostava, finalment, per un agermanament preferent amb el kàiser Guillem II.

EL POLVORÍ BALCÀNIC / En aquella Europa habituada a la pau, en què els Balcans eren considerats el polvorí del continent, convivien dues grans potències colonials, França i el Regne Unit; Alemanya, acabada d'unificar i orgullosa de la seva expansió econòmica; Itàlia, així mateix unificada i a la recerca d'un espai polític propi; Rússia, sotmesa a l'autocràcia de la dinastia Romànov i a la insensibilitat d'una noblesa tancada en ella mateixa; i l'Imperi Otomà, condemnat a l'ocàs. Al mateix temps, les monarquies europees mantenien relacions de parentiu: el kàiser era nét de la reina Victòria, Nicolau II era cosí de Jordi V, sobirà de l'Imperi Britànic des de 1910, i aquí i allà l'almanac del Gotha recordava tots els anys els vincles entre testes coronades, estirps aristocràtiques i títols nobiliaris.

Aquesta trama del poder decimonònic va patir un terratrèmol quan cap a les 11 del matí del 28 de juny de 1914 l'ultranacionalista serbi Gavrilo Princip, integrant de la Mà Negra, una organització terrorista instrumentalitzada per l'espionatge serbi, va ferir mortalment l'arxiduc i la seva dona quan circulaven en cotxe descobert per un carrer de Sarajevo, només una hora després que la parella sortís il·lesa d'un atemptat amb bomba que va causar 20 ferits.

En només un mes es va passar d'una crisi entre Sèrbia i Àustria, relativament localitzada al cor dels Balcans, a la declaració de guerra, i d'aquí, a la gran hecatombe que va implicar totes les potències europees. El somni de la Gran Sèrbia, constant històrica recurrent des de la derrota de l'últim tsar serbi a Kosovo Polije (1389), va arrossegar Alemanya a una guerra no desitjada (fins poc abans del 28 de juliol, el kàiser va creure possible limitar la crisi a un conflicte entre Àustria i Sèrbia), França es va resignar a aplicar la lletra del tractat amb Rússia i es va posar del costat del tsar quan aquest va sortir en defensa de Sèrbia i, amb el pas dels dies, la lògica de la guerra es va imposar a qualsevol raonament i totes les potències van anar al camp de batalla.

PAU ARMADA / Encara avui es debat si l'ultimàtum de 10 punts entregat pel Govern de Viena al de Belgrad el 23 de juliol de 1914 va ser un recurs diplomàtic per evitar que la crisi fos més gran o si es va tractar, en canvi, d'una trampa per justificar la declaració de guerra. El document aspirava a establir la responsabilitat sèrbia en l'assassinat de l'hereu i de la seva dona, però el Govern del primer ministre Nikola Pasic es va negar a acceptar el sisè punt, que deia així: «Obrir una investigació judicial contra els còmplices de la trama del 28 de juny que es trobin en territori serbi, amb la participació d'òrgans delegats pel Govern austrohongarès». Fins i tot donant per descomptada la implicació sèrbia, l'exigència vienesa es consideraria en els nostres dies una maniobra bastant allunyada de la recerca de la pau.

Si recorrem a una opinió tan autoritzada com la de l'historiador Eric Hobsbawm, el clima polític europeu era propens a l'incendi des de 1910. «Tothom era conscient de la seva imminència», sosté Hobsbawm a La era del imperio, i l'ultimàtum no va fer res més que atiar el foc de les guerres dels Balcans de 1912 i 1913, i mostrar els riscos inherents a l'anomenada pau armada, una forma de dissuasió que va donar la iniciativa als generals.

Notícies relacionades

Les complexes relacions amb la Xina

Duch: "En les eleccions del juny ens juguem la continuïtat de la UE"

Els congressos mundials per la pau que es van celebrar a partir de 1890 havien fet sonar les sirenes d'alarma davant les compres massives d'armament; els governs, per  contra, havien cregut des del final del conflicte franco-prussià (1870-1871) que la millor forma de conjurar l'espectre de la guerra era engrandir els arsenals, gràcies a la qual cosa la indústria pesant europea va experimentar un creixement exponencial. Amb aquests antecedents, la carnisseria potser va ser inevi­table.

Quatre anys més tard que s'encengués l'espurna de Sarajevo, el II Reich alemany, Àustria-Hongria, l'Imperi Otomà i la Rússia tsarista havien quedat enterrats sota una muntanya de 20 milions de morts, van aparèixer nous estats, l'Alemanya de la república de Weimar va haver d'afrontar una pau onerosa i els Estats Units es van consagrar com la gran potència del segle XX. El déu europeu de la guerra va trigar només 21 anys a tornar a omplir de sang el continent.