Ruanda, que ningú cridi «mai més»

Han passat 20 anys del genocidi ruandès, 800.000 morts, i amb prou feines penes n’hem après res. Si es tornessin a donar les circumstàncies de la primavera de 1994, la matança tornaria a passar. És una constant en els conflictes moderns: ningú és capaç de modificar les causes de l’odi, construir la verdadera pau.

Al descobrir el 1945 la dimensió criminal de l’Holocaust, després de l’entrada de les tropes aliades als camps d’extermini nazis, el món civilitzat va exclamar: «Mai més». Després va venir el Vietnam, els camps de la mort a Cambodja, Corea del Nord, l’Estat-gulag, Bòsnia i Hercegovina i Ruanda. Dir «mai més» una altra vegada seria un insult als morts, a les seves famílies, a la dignitat de la memòria.

El 6 d’abril de 1994 un míssil va fer caure el Falcon 50 del president ruandès, Juvénal Habyarimana, de l’ètnia hutu, a prop de l’aeroport de Kigali. Aquella mort, i la del seu homòleg burundès Cyprien Ntayamira, que l’acompanyava, va ser el senyal per iniciar la matança de tutsis planificada al detall des de feia temps. Vint anys després encara es discuteix la procedència del míssil. Si van ser les unitats del Front Patriòtic Ruandès (FPR, tutsi), acantonades a la capital com a part del procés de pau, o el Poder Hutu, els radicals que van considerar que el seu president era un traïdor a la causa per haver segellat la pau a Arusha (Tanzània) amb els seus enemics històrics.

També es discuteix l’origen de les cinc granades de morter que van causar una matança al mercat de Sarajevo l’agost de 1995. Aquell atac que va deixar 43 morts va ser l’excusa per a la intervenció de l’OTAN a Bòsnia i Hercegovina. Els serbis acusen els bosnians de disparar contra els seus per provocar l’anhelada participació estrangera. Els bosnians recorden que eren els radicals serbis els que assetjaven la ciutat i disparaven sobre ella: 10.000 morts en 44 mesos. La veritat es dirimeix a vegades en centímetres, en aquesta o aquella trinxera. Però hi ha una altra veritat que no admet dubtes: qui és assassí, qui és víctima.

La mateixa nit

La matança de tutsis va començar la mateixa nit de la mort de Habyarimana. Les milícies del Poder Hutu van establir controls a la capital. Els passatgers dels vehicles eren obligats a baixar-ne per ser identificats. Els que tenien el carnet equivocat, el nas nilòtic o eren alts (trets físics dels tutsis) eren assassinats. L’endemà van matar la primera ministra, Agathe Uwilingiyimana, hutu moderada, que havia arribat al càrrec gràcies al procés de pau; també nombrosos ministres i alts càrrecs moderats. Les matances es van estendre pel país. Es matava amb la llista a la mà. Els cascos blaus belgues es van retirar de Ruanda després de la mort de 10 dels seus soldats.

Va ser una orgia de sang de 100 dies. Tot just hi va haver trets, es va matar a cops de matxet, a ganivet, d’un en un. Des de la Ràdio dels Mil Turons s’incitava a l’odi i es dirigia el treball de les patrulles. També des d’algun púlpits catòlics. Van ser nombrosos els religiosos hutus implicats en el genocidi.

Els civils tutsis que es van refugiar al temple de Nyamata, a uns 35 quilòmetres de Kigali, van ser assassinats. No hi havia santuari ni amagatall. L’odi secular havia sortit de la caverna. Els cossos quedaven abandonats als camins i als poblets i cases. No hi havia ordres d’ocultar el genocidi. Tot va ser programat al detall i a la vegada brutalment espontani. Els radicals serbis del general Ratko Mladic tenien ordres clares a Srebrenica. Enterraven i desenterraven amb pales mecàniques, obrien i tancaven fosses amb la finalitat de dificultar la identificació dels 8.000 homes assassinats el juliol de 1995.

Els interahamwe van portar el pes de la repressió a Ruanda, eren l’avantguarda del Poder Hutu. El seu nom significa «els que maten junts». Van ser eficients: en tres mesos van matar 800.000 persones, la gran majoria tutsis i hutus moderats, segons les dades de l’ONU. El genocidi es va desenvolupar davant els ulls del món. Tots sabien què acabaria passant. França, patrocinadora dels radicals hutus, ho sabia.

El president dels EUA, Bill Clinton,va dir que la seva paràlisi davant el genocidi ruandès va el seu principal error en els vuit anys a la Casa Blanca. L’honra la confessió, però no parlem d’un error d’apreciació, una nimietat, parlem de la matança sistemàtica de 800.000 civils perseguits amb fúria per ser d’una ètnia diferent. Això és genocidi: tractar d’aniquilar un grup, una tribu, una religió.

Després la paraula s’ha banalitzat, com si en aquesta banalització rentéssim part de la responsabilitat. Genocidi ha deixat de ser un substantiu, una definició jurídica, per convertir-se en un adjectiu, una opinió, una arma llancívola que es fa servir per raons polítiques, un comodí en els jocs d’estratègia internacional. Ara tot és genocidi; una falta al respecte a les víctimes. Existeixen altres delictes greus i perseguibles universalment (menys a Espanya): crims de guerra i crims contra la humanitat. ¿Per què confondre?

Ruanda deixa diverses lliçons. La principal és que és essencial acabar amb la impunitat, amb la sensació que és possible cometre crims massius i sortir-ne indemne perquè la força bruta o les lleis d’autoamnistia protegeixen el delicte. Quan hi ha crims massius és impossible arribar a una justícia completa, que cada crim rebi el seu càstig. És essencial que els líders siguin capturats, que s’exhibeixi davant de tothom el principi jurídic que no importa el poder que es trami, sempre hi ha persecució, judici i condemna.

França es va inventar l’operació Turquesa enmig del genocidi la primavera del 1994. L’objectiu era salvar els seus amics de Kigali, no acabar amb les matances. La guerrilla tutsi del FPR dominava el nord de Ruanda quan va esclatar el genocidi. Tampoc va saber reaccionar, protegir la seva gent. Quan es va llançar sobre la capital era tard per a centenars de milers de civils. El FPR va obtenir el control del país el juliol del 1994. El Poder Hutu va arrossegar en la seva fugida cap al Zaire (República Democràtica del Congo) dos milions de civils. Les milícies anaven poble per poble buidant les cases dels hutus. Els deien: la guerrilla tutsi us matarà. Els que no van acceptar l’ordre de seguir els interhamwe eren titllats de protutsis i assassinats.

Petició de Butros Ghali

França va treure de Ruanda els seus amics sota una falsa operació humanitària. Els va col·locar en uns enormes camps de refugiats a Goma i Bukavu, a la regió congolesa dels Kivus, rica en minerals, sobretot coltan, essencial per a la telefonia mòbil. La insalubritat, la seva debilitat física, la fam i l’escassetat d’ajudes van provocar una epidèmia de còlera que va matar milers de refugiats.

Entre els anys 1994 i 1996 els civils hutus van viure de les donacions internacionals. Els camps van ser cooptats pels interahamwe. Comerciaven amb l’ajuda per lucrar-se i comprar armes, potser als mateixos països donants. Els camps eren santuaris. Des d’allà es llançaven incursions a Ruanda. Les noves autoritats de Kigali, el líder tutsi del FPR, Paul Kagame (avui president del país), es van queixar de la situació. El secretari general de l’ONU, Butros-Butros Ghali, tan incapaç a Bòsnia, va demanar la creació d’una policia internacional per protegir els camps de refugiats i retirar el poder als genocides. Ningú se’l va escoltar.

La tardor del 1996, Kagame es va servir dels banyamulenge. Són tutsis descendents dels que van emigrar al segle XIX a l’est del Zaire sumats als que es van escapar de Ruanda en les matances del 1957, prèvies a la independència. Els banyamulenge estaven molestos amb Kinshasa per un assumpte sobre els seus drets a la nacionalitat. El seu aixecament armat no va ser espontani, al darrere hi havia Kigali com ha estat fins avui darrere de cada guerrilla sorgida als Kivu. Als banyamulenge s’hi van sumar els exgendarmes de Katanga (província del sud del Zaire) i una plèiade de grupuscles d’oposició. París no es podia imaginar que el tron que estava en joc era el de Mobutu Sese Seko a Kinshasa i, amb ell, la presència de França en el futur de Zaire-Congo.

Fugida massiva d’hutus

Els banyamulenge i els seus aliats van atacar els camps el novembre del 1996. Es va produir una fugida massiva dels refugiats hutus. Hi van arribar desenes d’oenagés internacionals per pal·liar la tragèdia, però Kigali no es va fiar del moviment humanitari i va decidir organitzar pel seu compte el retorn dels civils hutus, a qui va prometre seguretat. En poques setmanes van tornar a Ruanda centenars de milers de persones. Les restes de l’Exèrcit hutu, els interahamwe, les seves famílies i milers de civils espantats es van amagar al camp congolès.

Ruanda i Uganda recolzaven amb tropes la incipient rebel·lió. Els seus presidents eren amics i aliats. Kagame havia crescut a Uganda, país de parla anglesa, on va arribar als 5 anys amb la seva família i milers de refugiats tutsis que fugien de les primeres matances en les albors de la independència de Ruanda, la mateixa que va expulsar els banyamulenge. Kagame va desenvolupar una gran capacitat militar.

Ioweri Museveni, un cap guerriller ugandès que intentava enderrocar Idi Amin Dada, el va convertir en el seu cap d’espionatge, en el seu numero dos. Kagame va posar el seu FPR al servei de la causa de Museveni. Es van creuar la promesa d’ajudar-se mútuament a aconseguir el poder en els seus respectius països. El pacte va funcionar. Tots dos són avui presidents de Ruanda i Uganda però pel camí s’hi van deixar l’amistat.

Després de la fugida dels interahamwe a la selva i el retorn a Ruanda de centenars de milers de civils hutus, les tropes de Ruanda i Uganda es van trobar al Zaire, cada un perseguint els seus fantasmes: les guerrilles que els feien la guerra. Era l’oportunitat d’acabar amb els seus santuaris. Els dos països recolzaven Laurent Kabila, un exguerriller del qual Che Guevara va dir als anys 60 que estava més interessat en dones i a menjar bé a Dar as Salam que en la revolució.

Nou països al tauler

El maig del 1997, set mesos després de la revolta banyamulenge, Kabila va entrar triomfant a Kinshasa de la mà dels seus patrocinadors: Ruanda, Uganda i els Estats Units. Van perdre Mobutu i França. Un cop passada la primera eufòria, Ruanda i Uganda van deixar de confiar en Kabila, que no es va deixar manipular. El 2 d’agost del 1998 Kigali va intentar un cop d’Estat contra Kabila. El seu fracàs va iniciar l’anomenada primera guerra mundial africana amb nou països al tauler: Congo-Zaire, que posava el camp de joc i els morts per milions; Ruanda, Uganda, Burundi en un costat; Angola, el Sudan, el Txad, Namíbia, Zimbàbue i la Republica Centreafricana, en l’altre. Era una guerra per les matèries primeres, per l’or, el coltan, el manganès, el germani i altres minerals estratègics.

Una guerra dins la guerra

De seguida va esclatar una guerra dins de la guerra, entre Ruanda i Uganda. Es van barallar pel control de Kisangani, la tercera ciutat congolesa, la que va ser capital del marfil del rei Leopold i del llibre de Joseph Conrad. El negoci va separar els vells amics. Kagame va guanyar a Kisangani, es va quedar amb el negoci. Tot i les seves dimensions, Ruanda posseeix un dels millors exèrcits de l’Àfrica. Kigali és aliat dels Estats Units i d’Israel. Els tutsis van saber vendre que ells eren com els jueus, un poble odiat que necessitava estar en defensa permanent. Israel va comprar el missatge; la Casa Blanca, també.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Escòcia nomena Swinney nou ministre principal

Molts periodistes que van cobrir aquells anys sentien simpatia pels tutsis. Era natural, es tractava de les víctimes del genocidi. No tots van obrir l’objectiu de la seva mirada per veure-hi més i denunciar les matances posteriors contra els hutus que es van escapar a la selva, fossin milícia o no. Entre venjances i saquejos, la regió dels Grans Llacs està en guerra des del 1994.

Als Kivus no arriba la mà de Kinsasha, capital d’un Estat incapaç de governar un país amb una extensió cinc vegades més gran que la d’Espanya. Als 800.000 assassinats en el genocidi ruandès se n’hi ha d’afegir cinc milions més des del 1998. No tots van morir en combats; la majoria van morir per fam i malalties, plagues agreujades per la guerra. Es tracta d’un altre genocidi silenciós que tampoc arriba a les pantalles de televisió. És el genocidi dels més pobres, dels misèrrims, en un món que només parla dels rics, dels seus problemes, de la crisi. Ells també es mereixen que algú torni a cridar: «Mai més».