¿La revolució del febrer pot derivar en guerra?

Com a mínim 26 morts, centenars de ferits, ulls rebentats, extremitats trencades, núvols de fum negre i acre, cascos i bats de beisbol, còctels molotov... No és un reportatge de guerra o un èxit cinematogràfic: així estan els ucraïnesos aquests dies. Aquest és el preu que han de pagar per unes ambicions imperials incomplertes i per la falta de disposició de les potències regionals i globals a trobar un consens sobre el país. Dotzenes de taules rodones, ferms compromisos i moltes expressions de «verdadera i profunda preocupació» per Ucraïna són els únics instruments que ha ofert la Unió Europea als ucraïnesos, que no anhelen gaires coses: només una vida normal i estabilitat, cosa que avui sembla més lluny que mai. No hi ha un bàndol a qui culpar. No té gaire sentit apuntar amb el dit i buscar qui va pegar primer; ara ja només podem veure una multitud frenètica, una barrija-barreja d'extremistes, policies, antiavalots, gent corrent que odia els governants i la seva pròpia vida.

Dialèctica criminalitzadora

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

El Regne Unit rep una xifra rècord d’immigrants en un dia electoral clau

Les autoritats, amb Víktor Ianukóvitx al capdavant, viuen en un estat de paranoia i por visceral a perdre els seus beneficis i el seu poder, la qual cosa explica l'estès, indiscriminat i desproporcionat ús de la força i la summa crueltat aplicada contra els ciutadans. Un ampli arsenal d'antiavalots i vehicles blindats, la presa d'ostatges i el segrest de ferits als hospitals formen part del desplegament de força del Govern contra els seus ciutadans. És lògic: atès el seu passat més aviat poc net, no és incomprensible que el president i el seu seguici recorrin a una dialèctica criminalitzadora. Les autoritats han arribat a declarar la guerra a la seva pròpia gent, qualificada de terrorista i contra la qual s'ha de lluitar amb tots els mitjans possibles. D'acord amb les declaracions de l'aparell de seguretat, Ucraïna s'ha convertit en una «zona d'operacions antiterroristes». Malgrat l'ocasional retòrica contra el procés d'integració europeu, alguns representants de les elits governants han sortit d'Ucraïna en direcció als moltes vegades criticats països de la Unió Europea. La palma se l'emporta, en aquest sentit, l'antic primer ministre Mikola Azarov, que resideix actualment a Àustria.

¿Què ha de fer doncs la Unió Europea? Mentre Vladímir Putin se'n manté al marge disfrutant de la seva última criatura -els Jocs Olímpics d'Hivern de Sotxi-, sembla difícil que Europa pugui continuar ignorant Ucraïna durant molt més temps i es limiti a la diplomàcia de Twitter. Han passat tres mesos des que va eclosionar Euromaydan, i ara sembla evident que anèmiques mesures com anul·lar visats o implementar sancions contra les elits governants amb prou feines serveixen de res. Europa ha de comprendre que mentre lluita contra molins de vent s'arrisca a passar per alt les principals amenaces: la guerra civil, la desintegració d'Ucraïna i el creixement de moviments d'extrema dreta radicals que guanyen pes cada dia que passa.