VIVINT AL LÍMIT
L'herència dels 'troubles'
La capital d'Irlanda del Nord conserva els murs que separen els protestants i catòlics als barris conflictius. Malgrat que els acords del Divendres Sant han acabat amb la violència i han unit excombatents dels dos costats per contribuir a la pau
Belfast, els murs dels ’troubles’. /
Encara que ho hagués fet, no ho diria aquí, davant d'una càmera. Mai he estat acusat d'això per un tribunal. He estat detingut per tinença d'armes, per planejar un atemptat amb bombes a l'Exèrcit britànic. Però no he estat mai condemnat per assassinat». La veu de Séanna Walsh no es trenca. Sona ferma i monòtona entre la repicadissa de les gotes de pluja que cauen sobre les finestres del local de l'associació Tar Anall, que s'ocupa de la reinserció dels exdetinguts de l'IRA i d¿altres organitzacions paramilitars republicanes. A molt pocs metres d'allà hi ha Falls Road, l'avinguda que des del barri catòlic més conegut de la ciutat porta al centre de Belfast, on tot està preparat per a la històrica Marxa Orange.
Cada any, el 12 de juliol, els afiliats a les files orangistes i unionistes recorren les ciutats nord-irlandeses per celebrar la victòria, el 1690, del rei protestant Guillem III d'Orange sobre el catòlic Jaume II. En els últims anys, aquest esdeveniment ha posat a prova l'encara fràgil convivència entre catòlics i protestants sorgida dels acords de pau del Divendres Sant del 1998. Un pacte que va mirar de posar fi a dècades de conflicte entre lleialistes a la corona britànica i republicans irlandesos, que va fer que morissin almenys 3.500 persones.
No obstant, 15 anys després d'aquella històrica firma entre el Govern britànic i l'irlandès, l'herència d'aquella guerra de baixa intensitat segueix esquerdant el mapa de Belfast. Almenys 99 murs -batejats com a peacelines (línies de la pau) perquè evitaven les batusses entre veïns- continuen separant els barris catòlics i els protestants.
«La guerra no és res que hàgim buscat. No hem envaït un altre país. La guerra ha vingut als nostres carrers quan l'Exèrcit britànic ha aterrat aquí i ha portat la por, les armes», diu
Walsh, que recorda la seva militància de més de tres dècades a l'IRA. El 1973 va ser detingut per primera vegada, amb 16 anys, juntament amb diversos companys mentre robaven un banc, i va ser sentenciat a cinc anys. A la presó de Long Kesh, on va obtenir l'estatus de pres polític, es va fer amic de Bobby Sands. Walsh
-que fa uns anys va canviar el seu cognom pel gaèlic Breathnach- va ser alliberat el maig de 1976, però tres mesos després va ser arrestat per posseir un rifle i va ser condemnat a 10 anys de presó.
Presoner polític
«Sento remordiments per la mort d'éssers humans i per algun amic que ja no hi és. La violència deshumanitza. Però això és la guerra: matar gent, destruir coses. Fas el que has de fer i tens l'esperança que la teva ideologia et permeti portar-ho endavant», explica.
A la presó es va unir a totes les protestes dels presos republicans per recuperar el seu estatus de presoners polítics. Primer va ser la protesta de les mantes, la blanket protest; més tard la dirty protest: es negaven a rentar-se, afaitar-se o tallar-se els cabells i escampaven els seus propis excrements per les parets de les cel·les. I el 1980, davant la negativa de Margaret Thatcher a negociar, alguns presos van començar una vaga de fam que va acabar amb la mort de Bobby Sands i altres nou activistes.
Mentrestant, Walsh es va convertir en l'oficial al capdavant dels presos de l'IRA a la presó. Va ser posat en llibertat després de set anys i set mesos. Va ser capturat novament per la fabricació d'explosius i bombes i va ser condemnat a 22 anys de presó. Va sortir en llibertat gràcies als Acords del Divendres Sant. Tenia 42 anys i n'havia passat la meitat a la presó.
«Quan érem joves érem activistes polítics amb armes; ara ho som però sense. L'objectiu segueix sent el mateix: volem una Irlanda lliure», explica Walsh, que el 28 de juliol del 2005 va aparèixer en un vídeo per anunciar que l'IRA donava per acabada la seva campanya armada. Walsh va ser el primer membre de l'IRA des del 1972 que va llegir un comunicat a cara descoberta.
Ara Walsh treballa per al partit republicà Sinn Féin i és responsable de l'organització Coiste na nlarchimí, que s'ocupa de la reinserció dels exdetinguts de l'IRA i de les trobades amb exdetinguts unionistes o lleialistes. Unes de les activitats més destacades són els political tours, visites guiades als murals de l'oest de Belfast, tant al catòlic Falls com al protestant Shankill.
Acompanyats per excombatents dels grups paramilitars, els turistes visiten els llocs simbòlics dels troubles, com els pubs on van esclatar bombes de les dues faccions o el famós Tribunal de Crumlin Road, per on passaven els detinguts. No obstant, la principal atracció són els murals que entapissen tota la ciutat. Són un signe identitari i reivindicatiu.
William Smith està assegut en el seu cotxe, just davant d'un d'ells, el que recorda l'assassinat d'un militant protestant per part de l'IRA. A pocs metres hi ha el check-point del barri de Shankill, que, admet, fins fa pocs anys no s'hauria atrevit a travessar perquè li haurien disparat. «Durant els troubles estava permanentment tancat. El fet que estigui obert representa un retorn a la normalitat», diu abans de posar en marxa el cotxe.
Visites per a turistes
Smith col·labora amb l'associació EPIC, que organitza les visites guiades als turistes que volen conèixer el costat unionista de la història. El 1972, Smith formava part de l'organització paramilitar Ulster Volunteer Force (UVF), responsable de l'assassinat de centenars de presumptes simpatitzants de l'IRA, en moltes ocasions només civils catòlics. Empresonat durant anys a la presó de Long Kesh, al principi de la dècada dels 90 va començar a involucrar-se en les primeres temptatives de pau. «Vam començar a treballar junts a les presons, perquè estàvem en la mateixa merda», explica mentre condueix entre les casetes adornades amb banderes Union Jack i fotos de la reina Isabel.
Una investigació de la universitat Queen's de Belfast en 12 barris de la ciutat revela que el 68% dels joves d'entre 18 i 25 anys no han tingut mai una conversa amb joves de l'altra comunitat. «Un dels obstacles més importants per a la reconciliació és l'educació», explica Bill Rolston, expert en processos de transició política a la Universitat de l'Ulster. «Tal com estan les coses aquí, jo puc anar a una escola catòlica als 4 anys, a una altra també catòlica als 11, als 18 passar a una altra dirigida per catòlics i per a catòlics i després aconseguir una feina com a mestre en una escola catòlica, i retirar-me als 65. Així que durant 61 anys hauré estat en una bombolla: m'hauré relacionat només amb gent de la meva religió. I això aquí passa amb el 90% dels estudiants. Hi ha un sistema educatiu per a protestants i un altre per a catòlics, i això és un problema», explica.
Un altre estudi indica que només el 14% dels habitants dels barris més conflictius són favorables a ensorrar les peacelines. Malgrat tot, Rolston matisa: «En molts sentits, Irlanda del Nord és un lloc irreconeixible comparat amb el que era fa uns 50 anys. Recordo que el 1974 va explotar una bomba ben a prop d'aquí que va destrossar tot el carrer. Si veus les fotos de llavors, l'escenari sembla Sarajevo. La ciutat ha canviat moltíssim.»
Notícies relacionades«Belfast ha canviat profundament des de la firma dels acords del Divendres Sant», assenyala Milena Komarova, investigadora social de la plataforma Conflict in Cities. «Ara se la coneix com la ciutat del Titanic, la dels més de 50 festivals, i això està portant molts turistes». Des del 2004 fins a l'any passat el nombre de visitants a Irlanda del Nord ha crescut gairebé un 40%. «No obstant -explica Kumarova-, el canvi no ha afectat a tothom de la mateixa manera. Hi ha una relació directa entre les condicions socioeconòmiques, la segregació i la violència. Per a les zones de l'oest i nord de Belfast, on es concentren la majoria dels murs, la situació és molt semblant al que era abans», acaba dient.
William Smith ha arribat a una zona de Shankill on s'alternen cases a mig construir i solars abandonats. En un d'ells hi ha una enorme foguera de fusta amb samarretes verdes de l'equip de futbol del Celtic, de tradició catòlica, i banderes irlandeses. Estan a punt per cremar la nit de l'11 de juliol, la vigília de la Marxa Orange. «¿Heu vist quina situació?», pregunta Smith assenyalant els milers de cases buides. «La verdadera divisió és econòmica», acaba dient, abans de tornar al mateix check-point de sortida.
