El doble joc pakistanès

Va tenir lloc el setembre del 2008, sense suscitar gaire soroll mediàtic i a penes uns mesos després de l'assassinat de la candidata a primera ministra del Pakistan, Benazir Bhutto, i de les tenses eleccions legislatives que van portar al poder el seu viudo, Asif Ali Zardari. Després de fortes pressions polítiques exercides des dels Estats Units, el cap de l'Estat Major de l'Exèrcit pakistanès, el general Pervez Kiyani, va reemplaçar al capdavant dels serveis secrets el general Nadeem Taj, acusat per Washington de practicar un doble joc i mantenir vincles amb el moviment talibà i gihadista, per un home de la seva total confiança, bregat en la lluita contrainsurgent i amb unes opinions contràries als talibans que quedaven fora de qualsevol dubte: el també general Ahmad Shuja Pasha.

La gran paradoxa és que, avui, aquest home podria acabar pagant els plats trencats després de saber-se que el terrorista més buscat del planeta, Ussama bin Laden, vivia des de feia cinc o sis anys en una ciutat pròxima a la capital, Islamabad, a tocar d'una important instal·lació militar.

REEMPLAÇAT «Hi ha moltes possibilitats que sigui reemplaçat; existeix un fort grup de pressió contra ell», constata per a EL PERIÓDICO des del Pakistan un expert local en els serveis secrets del seu país que no vol revelar el seu nom.

La història de la Direcció d'Intel·ligència Inter-Services (ISI), una organització fundada el 1948, és a dir, un any després de la independència del país, està estretament vinculada a la història del Pakistan i als desafiaments que ha hagut d'afrontar en els seus 64 anys d'història, incloent-hi tres guerres amb l'Índia.

El país ha estat governat per militars durant una significativa part d'aquest període de temps, i els successius presidents procedents de l'estament militar, com el general Ayub Jan als anys 50, es van esforçar a controlar l'ISI per contrarestar els seus enemics polítics, un objectiu que en teoria allunyava els serveis secrets de la seva missió primordial, que era defensar el país davant les amenaces de l'exterior. Amb la invasió soviètica de l'Afganistan als anys 80, l'ISI va entrenar i recolzar els mujahidins afganesos que combatien a l'Exèrcit Roig.

En l'actualitat, s'acusa l'ISI de no haver abandonat aquesta política de donar refugi a les oposicions armades als països veïns (l'Afganistan i l'Índia), encara que els analistes no es posen d'acord respecte al grau d'aquesta cooperació. «És una unitat disciplinada dependent de l'Exèrcit i fa el que se li diu, encara que a vegades pugui anar massa lluny», escriu William Milam, exambaixador dels EUA al Pakistan. «Com en qualsevol servei secret, hi ha elements incontrolats», insisteix, en la mateixa línia, Frederic Gare, del Centre Carnegie per a la Pau.

Notícies relacionades

Un Hezbol·là debilitat es planteja el seu futur al Líban

El Rei agraeix a Al-Sisi el seu paper per a un alto el foc a Gaza

Segons altres observadors, la cooperació sembla anar més enllà de la mera excepció. «No en tenim proves, però si els comandaments no ho saben, llavors és que són molt incompetents. I sabem que l'ISI és un bon servei secret», va assegurar el periodista nord-americà epecialitzat en l'Àsia Matthew Cole.

Posar a ratlla un servei secret acostumat a actuar de forma autònoma no es pot materialitzar de la nit al dia. Aquest doble joc era molt més evident durant el mandat de l'expresident Pervez Musharraf que en l'actualitat. «Va afavorir la talibanització per empènyer Occident a recolzar-lo com un fre davant l'extremisme», constata un analista local sota anonimat, abans de desitjar que el poder polític, millor abans que tard, posi fi a aquesta anomalia.