El Colosseu en flames (virtuals)

Les últimes tres nits el centre de Roma s'ha col·lapsat per la quantitat de romans que, a bord dels seus vehicles, han corregut a veure el Colosseu en flames. L'any 64, quan a Neró se li va incendiar Roma, o, segons altres ­versions, la va fer incendiar per especular després sobre els terrenys cremats (on va aixecar el cèlebre Domus Aurea, a les ruïnes del qual avui dormen immigrants sense papers), la gent va fugir espantada. Aquesta vegada hi han anat en massa per veure com les flames devoraven l'interior de l'amfiteatre dels Flavi i el foc sortia fins i tot per les finestres arcades i amenaçava els quatre pins i alzines que l'envolten. Ha estat perfecte, més real que la realitat, fals.

Els creatius Thyra Hilden i Pío Díaz es diverteixen, amb tècniques ­virtuals, incendiant esglésies, museus i monuments, per sensibilitzar de la provisionalitat de les ­construccions humanes. Incendiar el Colosseu no era el mateix ­desafiament que calar foc al Louvre o a la porta de Brandenburg. En ­l'imaginari popular, el monument de Roma pot resultar més simbòlic sobre l'herència cultural dels temps que un museu. Escrivia al segle VIII el venerable Bea que «mentre existeixi el Colosseu, existirà Roma; quan caigui el Colosseu, caurà Roma, i quan Roma caigui, el món també caurà».

A més de la síndrome de Stendhal (un empatx de bellesa que desmaia), n'existeixen d'altres, com el ­Colosseu demostra. No s'explica si no que a una senyora austríaca l'enxampessin fa poc amb una pedra de vuit quilos a la bossa, treta dels Fòrums Imperials, i a un nord-americà amb un tros de Colosseu a la butxaca. «Ja no s'acontenten a comprar una reproducció en plàstic, sinó que volen un fragment real», lamenten a Belles Arts.

Notícies relacionades

L'atac d'Israel busca debilitar Iran en plena negociació nuclear amb Estats Units

Israel ataca l'Iran amb bombardejos a gran escala i avisa que l'operació durarà "tants dies com calgui"

En els últims anys, els municipals de la capital han caçat diversos turistes que, amb la complicitat de la nit, martellejaven les parets del famós amfiteatre. Res a veure, és clar, amb les espoliacions legals, com l'autorització d'un Papa perquè els romans saquegessin el Colosseu, com si fos una pedrera, a la recerca de ­materials per aixecar els palaus barrocs, i el monument es quedés a mig desmuntar, com apareix ara.

«¡Sembla de veritat!», comentaven un grup de curiosos una d'aquestes nits d'incendis virtuals. «¿Què passaria si es cremés de veritat?», es SDHppreguntaven, sense adonar-se que el Colosseu és de pedra i marbres incombustibles. «No havia estat mai aquí de nit», admetien. Potser és el que amb les flames volien ­precisament Thyra Hilden i Pío ­Díaz.