Entendre l'altre en temps de crisi

El turc és una llengua llunyana a les nostres arrels idiomàtiques. El català i el castellà, com totes les llengües llatines, han evolucionat del tronc comú de les que parlaven els pobladors que fa uns 5.000 anys van arribar a l'Europa occidental provinents del nord de l'Índia i Pèrsia (indoeuropeu), i que durant un temps es van establir a les terres fèrtils del Tigris i l'Eufrates.

Molts grups humans van conviure al voltant de la prosperitat que van generar l'agricultura i la ramaderia de Mesopotàmia i els seus voltants, l'Àsia Menor i el Caucas. De fet, al Caucas hi sobreviuen aproximadament 20 llengües de tronc desconegut, fruit de la diversitat cosmopolita del Neolític en aquest espai tan fèrtil. Aquests idiomes no indoeuropeus s'han preservat a les valls poc accessibles de l'arrugada geografia del Caucas i, de tots, el més parlat actualment és el georgià, a l'est del mar Negre. Per la seva banda, els pobladors indoeuropeus van deixar llengües locals com ara el persa, el kurd i l'armeni, i van continuar el seu avanç per l'Europa continental fins a desenvolupar el grup de les llengües germàniques, saxones i llatines.

El turc, en canvi, té orígens totalment diferents i prové de les praderies del centre de l'Àsia, que van desenvolupar la seva prosperitat en ramaderia transhumant gràcies a la fertilitat de les extenses planes altaiques i que, a diferència dels mesopotàmics, van desenvolupar una cultura nòmada poc inclinada a crear ciutats. El turc arriba al Pròxim Orient en una data molt més recent: només fa 1.500 anys que va travessar la línia lingüística indoeuropea del persa, el kurd i l'armeni, cap a Anatòlia (Àsia Menor). Si a l'Imperi romà van ser els pobles germànics els que van arribar al poder al voltant de l'any 400, van ser els turcs els que mil anys després, el 1453, van conquistar Constantinoble, la capital oriental de l'Imperi.

Llengua i fe

Però l'interès lingüístic de la zona no s'acaba pas aquí, ja que un altre grup totalment diferent de llengües es va desenvolupar al voltant de la fertilitat del Baix Nil, una altra vegada amb la riquesa aportada per l'agricultura. Aquest tronc va donar origen a les llengües semítiques, entre les quals hi ha l'àrab, l'hebreu, l'arameu... Un conjunt de llengües que, migrant cap al nord-est, ara conviuen amb les altres al Pròxim Orient.

Durant la decadència de l'Imperi romà d'Occident, els pobladors germànics, amb el pas del temps, van renunciar a les seves llengües originàries i van adoptar a les nostres terres el nostre grup llatí, i igualment van adoptar amb certa rapidesa el cristianisme com a religió oficial de l'imperi que conquistaven. En canvi, l'arribada dels pobladors turcs va tenir la diferència que també es van convertir a la religió local (l'islam en aquest cas), però no van adoptar la llengua de l'imperi conquistat, sinó que han mantingut la seva.

Vist d'aquesta manera, el Pròxim Orient té la peculiaritat de ser l'espai de convivència de quatre grups lingüístics molt diferenciats: l'indoeuropeu (persa, armeni i kurd), el turc (turc i azerbaidjaní), el preindoeuropeu (georgià i altres llengües caucàsiques) i el semític (àrab i hebreu).

Notícies relacionades

Dubravka Šuica : "El nostre mar és clau per a la seguretat de la UE en la guerra d’Ucraïna"

Trump, contra la immigració: "Si no poden estimar el país, no els volem"

Tendim fàcilment a interpretar la societat del Pròxim Orient posant molt d'èmfasi en l'islam, i freqüentment oblidem la rellevància dels orígens lingüístics que hi ha darrere de moltes de les fílies i fòbies, de les simpaties i les antipaties entre les cultures de la regió.

Només podrem entendre una mica el que passa allà si ens submergim en la complexitat d'aquestes relacions. És en temps de crisi quan no queda més remei que entendre l'altre fins a les últimes conseqüències. I ja se sap: del coneixement se'n deriva l'amistat, el respecte i l'afecte sincer.