Pantalles i miralls de la festa del futbol

El Mundial de Futbol paralitza el subcontinent americà. Tota la resta, aquests dies, «vale madre», com diuen aquí, no importa gens. El cor del país, la gran plaça del Zócalo, que les autoritats i els manifestants transvesteixen diàriament per mostrar progressos i carències, grandeses i servituds, batega ara sota la canícula amb el Fifa Fan Fest, al compàs de tres megapantalles d'alta definició i els crits de «¡Sí que es pot!» i «¡Visca Mèxic, cabrons!».

El personal exigeix tele i partit al lloc de treball, o simplement es queda a casa.

On es presenten en massa els amics, que, exigències de l'horari, demanen esmorzar salat per pal·liar els efectes de les ànsies i els neguits futbolístics i, més que res, les obligades cerveses, matutines. No hi ha futbol (com aquí es pronuncia) sense unes bones chelas i una botanita, un aperitiu.

Després, si es guanya, al passeig de la Reforma, l'Àngel de la Independència espera des dalt de la seva columna per reivindicar-se com a Victòria alada que és.

Està acordonat per la policia des del dia en què un fanàtic també va creure ser àngel o Supermèxic i va aixafar algú al caure, mentre altres despullaven una noia per violar-la enmig del tumult. Els aficionats li posen ara el llorer cridant i corrent-hi al voltant, i la manifestació dóna per anar a veure les natges a la Diana caçadora, i a ballar al voltant de palmeres o monuments en altres glorietes de Reforma.

A la recerca d'un futur, el Govern, els poders fàctics, els mitjans de comunicació, intel·lectuals i altres prohoms aprofiten el Mundial, i els sentiments patrioters que fa esclatar, per promoure la «Iniciativa Mèxic».

Un intent de trobada de les idees i les persones que representen una esperança enmig del marasme i enfront de la narcoguerra que viu el país. Però ni tan sols l'arrencada publicitària ha estat precisament afortunada.

La protagonitza l'entrenador de la selecció nacional, que no fa gaire afirmava a través de la ràdio espanyola que a Mèxic no s'hi podia viure i que després del Mundial tornaria corrent per refugiar-se en la Lliga espanyola.

«Sóc Javier Aguirre i estimo Mèxic», comença l'aquí conegut com el Basc, que va entrenar l'Atlètic de Madrid. Apel·la el míster als centenaris que se celebren: «Cada 100 anys, Mèxic es prepara per fer una cosa impossible i ho aconsegueix. És el 2010, el rellotge de la història està tornant a sonar».

Aguirre gairebé sembra dubtes sobre el conegut «sí que es pot»: «Sembla impossible ser el gran país segur, pròsper i just que tots imaginem, però novament és hora de somiar i actuar».

Notícies relacionades

Ebrahim Raisi, el guanyador tant sí com no

Estat Islàmic reivindica l’atemptat en què van morir tres catalans

Potser fa una crida a fer una fossa a Sud-àfrica: «S'ha d'enterrar el Mèxic dels complexos, oblidar el Mèxic que sempre espera el pitjor, deixar enrere el Mèxic que busca culpables». Ah, chingados, que bonic que serà aquest mes, es diuen els que llueixen la seva gastada samarreta verda i els que han esgotat la nova, negra.

I el crit torna a sonar: «¡Vieja, trae más chelas!».