Europa, davant el mirall

En les seccions d'actualitat deuen haver tingut puntual informació del greu deteriorament de la situació política al Pròxim Orient després de l'atac israelià al comboi d'ajuda per a Gaza. Es torna a intensificar un conflicte que sembla no tenir fi. Una vegada més es deteriora una situació que semblava que podia millorar gràcies a les converses indirectes que, després de molts esforços de la diplomàcia mundial, s'havien iniciat fa uns dies entre Israel i Palestina. La percepció avui a Istanbul i a Turquia en general és la d'una verdadera galleda d'aigua freda sobre les possibilitats de pau al Pròxim Orient.

Turquia va jugar fa uns mesos un paper de mediador entre Israel i Síria que va permetre disminuir la tensió permanent entre tots dos i, de passada, amb el Líban. Turquia s'involucrava així de manera directa i eficaç en el tauler del Pròxim Orient. Va ser ben rebuda, ja que ja són dècades d'un conflicte que no s'atura en un territori summament complex, amb una barreja explosiva de recursos naturals, realitats culturals molt diverses i diferències de renda també molt grans, i en un marc de disputes religioses entre jueus, cristians, musulmans sunnites i musulmans xiïtes.

Lamentablement, el paper històric d'Europa a la zona no ha estat ni neutral ni exemplar. Com a resultat de la primera guerra mundial, les potències europees guanyadores (França, Anglaterra, Itàlia i Grècia) es van assignar parts del vençut Imperi otomà, davant l'escàndol i la vergonya del president dels EUA, Woodrow Wilson, mandatari ell mateix d'una antiga colònia alliberada, que no va tenir estómac per veure com els seus companys d'armes jugaven al Monopoly repartint-se mig Orient en els despatxos de Versalles. Ple d'estupor i d'incredulitat, va abandonar Versalles desenganyat i deprimit sense firmar el Tractat de Sèvres, que institucionalitzava el repartiment neocolonial europeu en aquesta zona.

Pocs anys després, Atatürk va veure la possibilitat de recompondre part del disbarat intervencionista centrant-se en la recuperació de la península anatòlica. Amb la creació de la República de Turquia s'institucionalitzava una entitat política que equivalia a la metròpolis de l'antic Imperi otomà, i almenys s'estabilitzava l'Àsia Menor.

Amb el pas del temps i ja en les fases finals de la segona guerra mundial, la nova Turquia decididament confirma el seu canvi de bàndol, i s'alinea contundentment amb les democràcies liberals d'Occident, entra a l'OTAN, participa com a potència aliada en la guerra de Corea i entra al Consell d'Europa. Part dels estralls del Tractat de Sèvres es resolien finalment, no gràcies al reconeixement dels errors de les potències europees, sinó a la capacitat de reacció i el bon judici manifestat pels turcs.

No va passar el mateix a la resta del Pròxim Orient, on els fets són lamentables i de sobres coneguts: monarquies inestables, divisió del món àrab, creació d'Israel, desengany i allunyament d'Occident, i posteriorment els conflictes a l'Iran i l'Iraq, la repressió kurda, el Líban, Palestina, Síria i Gaza, en definitiva un polvorí.

Notícies relacionades

Escòcia nomena Swinney nou ministre principal

Berlín endurirà les lleis davant l’augment d’agressions a polítics

Davant d'aquesta trista realitat, la pregunta que m'assetja aquests dies és: ¿Podem els europeus continuar jugant a l'avui sí que et vull, avui no et vullamb els turcs?

La crisi financera és greu i ocupa la ment i l'agenda dels líders europeus, però hem de buscar temps perquè per omissió no tornem a cometre un altre gran error com el que es va cometre fa un segle al Pròxim Orient. Ambaixador d'Espanya a Turquia