El trist llegat del 'Chivo' Trujillo

Celebrar el Dia Mundial contra la Violència amb la Dona a la República Dominicana té una connotació especial. No perquè la violència masclista al Carib tingui res a envejar als nivells a què arriba aquesta xacra en les nostres societats europees suposadament més desenvolupades, sinó perquè aquest dia se celebra també l’aniversari de l’assassinat de tres heroïnes de la resistència contra el dictador Rafael Leónidas Trujillo.

El passat dijous 26 de novembre es van complir 49 anys del dia en què les tres germanes Patria, Teresa i Minerva Miraball van ser assassinades i els seus cossos van ser llançats a un barranc. Aquí a Santo Domingo es considera que aquest acte de violència politicomasclista és l’origen del dia de commemoració i lluita contra la violència de què són objecte les dones.

En tot cas, les dates coincideixen i bé pot ser aquest assassinat el detonant d’un dia d’acció mundial, com ho va ser el detonant del final d’aquesta dictadura caribenya que tan bona relació havia tingut amb la nostra. Pocs mesos després, l’1 de maig de 1961, Trujillo moria metrallat al moll quan es dirigia sense escorta a una de les seves cites galants amb alguna forçada amant seleccionada segons el seu gust de propietari de vides, honres i hisendes.

Sortit de la policia creada pels nord-americans durant la seva ocupació de l’illa el 1915, Trujillo va instaurar una fèrria dictadura que duraria 30 anys. El tenebrós món de dominació política i sexual imposada pel personatge es retrata a la novel·la de Mario Vargas Llosa La fiesta del chivo, amb uns nivells de realisme tan importants que el seu autor va ser criticat per haver descobert la identitat d’algunes de les desafortunades víctimes de la violència sexual del que es feia dir «benefactor de la Pàtria».

Immensament ric, va rebatejar la capital anomenant-la Ciudad Trujillo. Mantingut pels Estats Units, va jugar davant el castrisme un paper de contenció fins que va caure víctima dels seus excessos. Després d’ell van transcórrer encara 30 anys més d’eleccions manegades fins a les primeres sense frau, el 1996.

Avui la ciutat ha recuperat el seu nom històric i el país té com a president un intel·lectual respectat internacionalment. Però no és gens estrany que aquesta trista història hagi deixat en molts dels dominicans una clara desconfiança en la política.

Notícies relacionades

Europa intenta "petits passos" d’acostament a Trump en el G7

El Regne Unit nomena per primer cop una dona com a cap de l’MI6

El país es mereix més que una estada de sol i platja als grans centres turístics on es torren europeus i nord-americans sense saber gaire bé on són. Santo Domingo va ser la primera ciutat de la colonització, aquí va començar tot el xoc terrible de dos mons. La primera catedral, la primera audiència i el primer palau del governador del Nou Món s’agrupen al voltant del carrer empedrat per on van haver de passejar Diego Colón i María de Toledo. I també la casa on es va instal·lar Hernán Cortés per planejar la seva aventura mexicana, que avui és la seu de l’ambaixada de França.

França va jugar el segon paper en importància en la història de l’illa. A base de pirates i acords amb Espanya per posar fi a les seves guerres europees, va aconseguir la meitat de l’illa, el que avui dia és el paupèrrim Haití, invasor en el passat i font avui de greus problemes d’immigració. Aquesta seria una altra història, però com que penso tornar els ho explicaré en la meva pròxima carta. Rector de l’Institut Universitari Europeu de Florència