Anar al contingut

PERVIVÈNCIA D'UN LLEGAT MIL.LENARI AL PRÒXIM ORIENT

Els últims arameus

Unes 4.000 persones conserven a Israel la llengua que parlava Jesús

L'Església ortodoxa siriana ha patit segles de persecució, que va culminar amb el genocidi otomà

RICARDO MIR DE FRANCIA
JERUSALEM

Són les cinc de la tarda, hora del rés, i l'església de Sant Marc és buida. El bisbe Severius va fins a l'altar i besa el crucifix que li acosta l'escolà davant de diverses icones enfosquides per una pàtina de temps. L'olor de cera i mirra és intensa. La llum, somorta. Quatre monjos amb túniques negres i barba poblada comencen a entonar les escriptures segons la forma fixada pel poeta i diaca bizantí sant Efrèn de Síria.

Canten en arameu, la llengua de Jesús, conservada per l'Església ortodoxa siriana, marmessora de moltes de les tradicions dels primers cristians. El bisbe Severius Malki Morat rep en una cel.la del cenobi contigu. "Perdoni per les molèsties --s'excusa assenyalant una pila de llibres amuntegats--, però estem renovant el monestir". Porta una túnica vermella i un skimo (caputxa) negre. Sobre el tors porta una creu d'or.

L'última baula

La seva comunitat, d'unes 4.000 ànimes repartides principalment entre Betlem i Jerusalem, parla un dialecte modern de l'arameu, la llengua semítica que va dominar el Pròxim Orient fa tres mil anys fins a ser desbancada pel grec com a divisa cultural. "L'arameu no ha desaparegut mai. Ha seguit viu en la nostra litúrgia i com a llengua materna. Els nens l'aprenen a casa i a l'església", afirma.

Els siríacs són l'última baula de l'església d'Antioquia, la més antiga de la cristiandat després de Jerusalem. Va ser en aquell confí de Síria --avui Turquia-- on es va dir per primera vegada cristians als deixebles de Jesús i on es va introduir el cant en la litúrgia cristiana. Les disputes teològiques del Concili de Calcedònia de l'any 451 van separar els antioquens de Bizanci. Va començar per a ells una llarga persecució que va culminar amb el genocidi otomà el 1915. Un milió i mig d'armenis, 300.000 grecs i 250.000 siríacs van morir a mans de turcs i kurds.

Sami Barsum, sastre i mujtar (alcalde) dels ortodoxos sirians, coneix bé la història. El seu pare va fugir de les matances de les muntanyes turques de Maydan i Tur Abdon, on es concentrava la cúria i la majoria de la població siríaca fins a la primera guerra mundial. "Tenia set anys quan va sortir de Maidan amb els seus pares i germans. Van caminar sis mesos. De Tur Abdon a Alep, de Damasc a Amman i Palestina", recorda davant d'una vella Venus amb la qual segueix confeccionant estoles i vestits d'home. "Com milers de cristians, el meu avi va morir pel camí; a altres els van matar, i molts es van haver de convertir a l'islam per sobreviure".

La vida a la seva nova pàtria tampoc va ser fàcil. "Des del 1948 molts han emigrat a Europa i als Estats Units per fugir de la guerra. Aquí no hi ha pau, ni oportunitats econòmiques, ni futur", diu Barsum. "La política --afegeix-- ha fet que els cristians deixin de sentir- se a casa als seus països del Pròxim Orient. Aquest èxode el reflecteixen les estadístiques. El 1922 la meitat de la població de la ciutat vella de Jerusalem era cristiana; avui no arriba al 2%".

Refugi a Betlem

Per a la seva comunitat, no obstant, el problema no radica tant en les seves relacions amb jueus i musulmans, sinó amb altres confessions cristianes. "Durant l'Imperi otomà, armenis i grecs es van guanyar amb estratagemes el favor dels sultans. Els van concedir terres i drets i nosaltres ens vam quedar sense res", explica el bisbe Severius. El seu espai a Jerusalem s'ha anat constrenyent fins a la mínima expressió. Els resulta impossible construir una església o obrir dues botigues o un club social perquè els seus poderosos rivals cristians es neguen a cedir-los un bocí de terra.

Només respiren a Betlem. Allà gestionen un col.legi on s'estudia el neoarameu o turoyo, llengua que parlen prop de mig milió de persones al món. Davant d'aquestes dificultats, el seu capital màxim sembla que són les seves tradicions. Els siríacs conserven alguns ritus dels primers cristians. Per exemple, per Setmana Santa resen en genuflexió, postrant el cos fins a tocar a

terra amb el front, una pràctica de la qual, segons alguns erudits, va derivar el rés dels musulmans. Resen, a més, cap a l'est perquè, segons el bisbe Severius, "d'allà retornarà el Messies".

S'ha acabat el servei de les cinc de la tarda a l'església de Sant Marc. Els monjos se n'han anat i queda l'olor de mirra i el ressò dels càntics en arameu: una veu, per a molts morta, que sobreviu després de tres mil anys.

0 Comentaris
cargando