Joan Estrada: «Després de morir Franco a la Rambla es va armar la revolució i passava de tot»

-Retrocedeixi cinquanta anys, al matí del 20 de novembre de 1975. Franco ha mort de matinada. ¿Què sent?

-És un dia gris, hi ha poca llum, foscor, i hi ha una gran festa, estic content i penso que a partir d'ara podré fer el que ens vingui de gust, anar a dormir amb qui vulgui, parlar del que vulgui. Sento que puc ser qui vulgui. També em ve a la ment que el dictador ha matat fins a l’últim moment, cinc persones contràries al règim executades a Madrid, Barcelona i Burgos. Tinc 24 anys i s’ha acabat el terror.

-Aquesta llibertat ¿va ser real, tangible?

-Els cinc anys posteriors a la mort de Franco sí. Jo em movia pel Paral·lel i la Rambla, i allà, a la Rambla, es va armar la revolució i passava de tot: la primera manifestació de dones, la primera de directors de cine... L’Ajuntament franquista arribava a la seva fi i va entrar el demòcrata José María Socías Humbert, que va fitxar per a Cultura una dona extraordinària que venia de Conca, Elisa Lumbreras, militant del PSUC, que va recuperar les festes populars de Barcelona que el dictador havia eliminat, com la Mercè

-¿Militava vostè al PSUC?

-Sempre vaig estar entre ser anarquista o comunista, però militant no. Formava part d’un grup de teatre que actuava al carrer, Roba Estesa, que va néixer abans de La Cubana i alhora que Comediants. Lumbreras ens va oferir el 1977 actuar en les primeres festes de la Mercè. Vam triar un escenari insòlit, l’esplanada davant la Catedral. La ultradreta ens va insultar, va destrossar el muntatge, però no ens vam acovardir, recuperàvem el cabaret que també Franco s’havia carregat.

-Va ser mític el Cafè de l’Òpera, davant el Liceu.

-Allà agafaves una taula a les quatre de la tarda i dues hores després la terrassa era teva. Hi passaven Ocaña, Jiménez Losantos, Nazario, Alberto Cardín. ¿‘Movida’ madrilenya? No, no, la moguda va ser allà, en aquelles taules. I al local clandestí de Talleres Tejeda, un taller de cotxes. En el 78 Lumbreras ens va dir que tenia pressupost i ens va oferir la Maquinista, a la Barceloneta. Vam muntar un espectacle de cabaret amb Tribu, el grup de Santi Ariza, i en tres dies ho vam petar: 15.000 persones. Després tot succeïa a la Cúpula Venus.

-¿M’explica què va ser la Cúpula Venus?

-Ho teníem tot per al muntatge, només ens faltava un espai fix. Ocaña em va dir que a sobre d’El Principal, on havia rodat Bigas Luna, hi havia un bon local. S’entrava per la sala de fumadors dels Billars Monforte, on s’havia estrenat ‘Doña Rosita la soltera’, de Federico García Lorca, i penso que probablement el poeta s’havia assegut allà a fumar. Per allà van passar artistes de la talla de Loles León, Pepe Rubianes va fer-hi el seu debut en solitari, Christa Leem el seu primer espectacle, i el local es va convertir en un referent progressista.

-Ha dit que després de la mort del dictador van tenir cinc anys de llibertat. ¿Què va passar després?

-Doncs que un altre dia plujós i gris, com aquell en què Franco va morir, va arribar Jordi Pujol al poder. No va arribar ell, en realitat les va guanyar el socialista Joan Raventós, però Heribert Barrera (ERC), un veritable xenòfob, va donar el comandament a Pujol, i en realitat es va vendre per un plat de llenties, per ser el primer president del Parlament de Catalunya. I es van ajuntar tres factors: Pujol, l’heroïna i la sida. Allà va morir una Barcelona. La dreta catalana ens va utilitzar per defensar el seu rotllo sense tenir en compte el mestissatge que definia Barcelona, i el Govern central va oferir a Pujol el mateix finançament que al País Basc, però a ell li interessava més el tema identitari. L’idioma havia sigut l’únic que Franco no es va poder carregar, ja que a les cases i als pobles es va mantenir.

-Amb Pasqual Maragall, la canallesca va aguantar.

-Sí, quan s’ensuma que serà president de la Generalitat, jo munto un sopar amb professionals de diferents disciplines i amb Loris Omedes, fill de Rosa Regás. El vam batejar Un dels nostres. Vam crear un LOVI, no un ‘lobby’, sinó una cita d’amor per a progressistes, que s’ha mantingut fins avui. S’hi dona el premi Christa Leem des del 2006 en honor a l’actriu i ‘stripper’ que va ser icona de la transició. L’hem donat a Joan Manuel Serrat, al fiscal anticorrupció José Manuel Villarejo, a la cantant Patti Smith anomenada «madrina del punk»...

-¿Continua existint a Barcelona aquella nit que la va definir com a ciutat canalla i liberal?

-La Barcelona d’ara m’interessa més de dia, de nit sabria on portar-la a sopar, però després ni idea d’on, perquè aquells llocs transgressors ja no existeixen. La nit de Barcelona va desaparèixer amb els Jocs Olímpics i amb ells va desaparèixer el canallisme. Van voler una Barcelona políticament correcta i aquí està. Però estic orgullós de tenir un alcalde gai. I un detall: en aquells cinc anys de llibertat no hi havia subvencions, i això va donar com a fruit històries meravelloses, ningú estava venut.

Notícies relacionades

El cas Biondo es reobre... I amb aquest cas, el judici etern contra Raquel Sánchez Silva

Preocupació per l’estat de salut de Dolly Parton: la seva germana demana que es resi per la icona del country

-Parli’m del seu documental amb el director Manuel Iborra.

-L’hem fet sense subvencions, sense productora ni cartró de rodatge, cal agrair la col·laboració de molts professionals. Hi apareixen Loles León, Jaume Sisa, Xavier Mariscal, imatges dels anys 70 de l’Abadia de Montserrat, on es feien concerts de grups alternatius i llocs d’àcid fins a les celles. Això mai s’ha vist. Falta resoldre alguna qüestió tècnica i estem en la recerca del suport que li vulgui donar difusió.