Un Chan quete centenari

Antonio Ferrandis hauria complert 100 anys aquest diumenge. O el que és el mateix, Chanquete hauria arribat a avi centenari el pròxim 28 de febrer si els guionistes de ‘Verano azul’ no l’haguessin ‘matat’. Poques vegades s’ha donat una identificació tan concloent entre personatge i actor com la de l’intèrpret valencià amb aquell vell pescador ficat a guru d’adolescents. L’únic que podria fer-li ombra és Imanol Arias amb el seu ‘alter ego’ Antonio Alcántara, però l’entranyable personatge creat per Ferrandis guanya per golejada en el cor dels espanyols a l’eixut pare de família de ‘Cuéntame’.

Chanquete ja forma part de la intrahistòria sentimental d’Espanya gràcies a aquest bon home nascut el 28 de febrer del 1921 a Paterna (València). Fill d’un paleta (Miguel Ferrandis) i d’una peixatera (Vicenta Monrabal), es va allunyar del seu poble per fer carrera, tot i que va tornar per posar epíleg als seus dies el 16 d’octubre del 2000.

Amb aquests orígens familiars tan modestos, Ferrandis va tenir una infància complicada i sense cap tipus de luxes, tot i que no li va faltar la seva educació a l’escola. Sempre va passejar amb orgull el nom de Paterna, cosa que li va valer diversos reconeixements de la seva localitat natal, inclosos el nom del teatre de la ciutat i el títol de fill adoptiu de València. Tot i que va estudiar batxillerat i es va llicenciar en Magisteri, per les seves venes corria el verí del teatre i cap a l’art dramàtic va encaminar els seus passos.

Inicis teatrals

El jove Ferrandis va debutar a sobre del teatre a Burgos el juliol del 1950 amb 29 anys, i a partir d’allà va encadenar una trentena d’obres de teatre que li van donar popularitat, però en dosis modestes. El que de veritat el va introduir a l’altar reservat als grans va ser la seva participació en el cine i la televisió. En la seva extensa biografia figuren més de 50 pel·lícules i sèries televisives, amb títols com ‘Cómo está el servicio’, ‘Vente a Alemania, Pepe’ i ‘Mi querida señorita’.

Però l’apoteosi li va arribar quan va recollir el 1983 l’Oscar per ‘Volver a empezar’, la primera pel·lícula espanyola a aconseguir la cèlebre estatueta gràcies al director José Luis Garci. Un any abans, s’havia ficat per sempre al cor dels espanyols amb el seu inesborrable personatge de Chanquete en aquell ‘Verano azul’ que va regalar Antonio Mercero als seus compatriotes.

La seva vàlua professional i el seu «caràcter paternal» li van facilitar fer grans amics en el món escènic, segons recorda el que va ser el seu home de confiança en els últims anys, Juan Valverde. «Molts dels actors que solien venir al teatre a València sempre el venien a veure: Concha Velasco, José Luis López Vázquez, Tony Leblanc, Alfredo Landa... Eren sobretot companys de generació, tot i que també el visitaven actors més joves com Imanol Arias. Ell els portava a menjar una paella a la Malva-rosa», explica Valverde, assistent i xòfer de l’actor.

Autògrafs a missa

La ‘mà dreta’ de Ferrandis parla i no para del seu caràcter afable. Tenia el somriure a la boca per a tot aquell que se li acostava, fins i tot per a una beata que el va abordar en plena missa a la recerca d’un autògraf. «Tot i que no era gaire religiós, sí que li agradava anar a l’església a donar gràcies», revela.

Dels viatges que van fer junts, Valverde recorda especialment el que van fer al Festival de Peníscola amb José Luis López Vázquez i Alfredo Landa, i que gairebé acaba en multa per excés de velocitat. No obstant, la Guàrdia Civil «al veure qui baixava del cotxe van optar per oblidar-se de la multa i fer-se fotos», recorda entre rialles.

Per al seu etern acompanyant, Ferrandis era un home de caràcter tranquil que, «quan la seva salut l’hi permetia», tenia un «gran sentit de l’humor». «Li agradava fer bromes fent-se passar per una altra persona, fins i tot de vegades per escapar-se de la fama», recorda. En el seu temps lliure, li agradava llegir novel·les i «veure algun programa de televisió, però sobretot passejar.

Valverde té clar que ell era per al seu cap «el fill que mai va tenir». S’entregava al cent per cent a les persones. Tenia un caràcter paternal i era una meravellosa persona», confessa emocionat.

Homosexual discret

Un altre dels aspectes plausibles de la personalitat de Ferrandis és la discreció amb la qual va saber portar la seva homosexualitat. Mai la va ocultar en el seu entorn més íntim i professional, on era de domini públic la seva relació amb l’ajudant de producció de José Luis Dibildos. Però de portes enfora es va veure condicionat per l’ambient homòfob de l’època i per aquesta regla no escrita que els actors, tot i que no fossin galants com li passava a ell, estaven condemnats a ocultar la seva condició d’homosexual per no foragitar els seus fans i preservar la imatge de l’ídol.

Notícies relacionades

Què és el neuroma de Morton, la malaltia que pateix Letizia: símptomes i causes

¿Quant guanya Pablo Motos?

Per això es mostrava sempre ambigu en les seves declaracions públiques sobre el tema. «L’homosexualitat és una altra forma de sexualitat. Em fa gràcia que la gent digui que és una aberració. Hi ha casos entre home i dona molt més aberrants que l’homosexualitat», li deia a Pilar Eyre en una entrevista publicada per ‘Interviu’ el 1982.

L’actor assegurava que en la seva vida real no necessitava les dones «a cap nivell» i confessava ser un home «sexualment fred». «Segueixo solter, ni em suportaria a hores d’ara cap dona ni jo vull perdre la meva independència», responia quan se li preguntava per la seva solitud conjugal. Malgrat la seva declaració d’intencions, Ferrandis es va arribar a plantejar casar-se amb l’actriu Conchita Bardem (cosina de Pilar Bardem), segons va revelar Manuel Román a ‘Libertad Digital’, «però se’n va penedir a última hora i no se’l va tornar a associar amb cap dona».