AL SEU BLOG A LA REVISTA 'ELLE'
El cant d'amor de Raquel del Rosario al seu fill autista
«Des dels dos anys vaig saber que era diferent», diu la cantant, que pretén conscienciar sobre la malaltia
lmmarco49932195 gente raquel del rosario instagram190919140400
«Sempre he deixat entreveure que és un nen diferent». Així inicia la cantant Raquel del Rosario un llarg text en el seu blog, a la revista ELLE, en què es parla sobre el seu fill gran, Leo, que ara té 5 anys. La vocalista d’El Sueño de Morfeo escriu obertament sobre els problemes d’autisme que té el petit per provar de conscienciar els seus lectors i donar a conèixer la situació.
«Des dels 2 anys vaig saber que el Leo era diferent. Li encantava estirar-se panxa amunt llargues estones, abstret, semblava estar veient una pel·lícula al sostre, de vegades somreia i semblava interactuar amb alguna cosa. No va dir ni una paraula fins que tenia gairebé 4 anys».
Del Rosario i la seva parella, el fotògraf gallec Pedro Castro, van passar per diversos diagnòstics fins el definitiu. Va ser un alleujament quan van saber que el petit patia un trastorn de l’espectre autista i que se’l tractaria en un programa específic. «Vaig saber que començaria a treballar amb gent especialitzada i, sobretot, que es relacionaria amb nens que veien el món d’una forma similar a com ell ho feia».
La que va ser parella del pilot asturià Fernando Alonso assegura que ha fet «un doctorat particular» per entendre la situació del seu fill: «Tots pensem en nens que no se senten còmodes amb més gent, que criden en llocs públics perquè s’atabalen, que recorren a l’agressivitat per mitigar la seva frustració, que fan gestos repetitius per calmar-se, que són hipersensibles als sorolls... I al Leo no li passa res d’això».
La cantant, que va representar Espanya a Eurovisió 2013, assenyala que l’escola és fonamental en el tractament del petit, així com la relació que Leo ha desenvolupat amb el seu germà petit, Mael, de 3 anys. I assenyala que el més dur es «no poder dialogar, raonar o comunicar-me amb ell de la manera que m’agradaria». ¿Com s’educa sense una comunicació ni una comprensió clares?
Finalment afirma: «Hi ha dies que la paciència se m’acaba i surt la meva bèstia rondinaire, després arriba aquest sentiment de culpabilitat i més d’un dia les llàgrimes d’impotència. Hi ha moments que em pregunto per què i altres que el miro i m’adono del regal que és, de tot el que ha vingut a ensenyar-me i que no el canviaria per res del món».
