Marta Robles: «Tots tenim una espècie de temor ocult a la maldat»

¿En qui s’ha inspirat per crear una història tan dura?

La història és curiosa. Quan estava escrivint la novel·la anterior, ‘A menos de cinco centímetros’, en què creo el personatge del detectiu, Tony Roures, en la primera escena de la novel·la, ell és en un petit pis a Malasaña, envoltat de les seves caixes de mudança, perquè l’ha abandonat la seva dona. La seva parella l’ha deixat perquè vol tenir fills i ell, no, i ella decideix anar-se’n amb un altre per ser mare. En aquell moment, ja hi havia el germen d’aquesta nova novel·la al meu cap. Perquè d’alguna manera volia tractar l’assumpte de la maternitat i la paternitat, un tema sobre el qual he reflexionat molt. Aquesta novel·la arrenca amb una desaparició que em serveix per anar al tema de la maternitat i la paternitat, i si és un acte de generositat o un acte d’egoisme.

La desaparició de Lucía Peña ¿guarda certes similituds amb el cas de Diana Quer, el petit Gabriel...?

Normalment, totes les desaparicions guarden un patró comú. I això té a veure amb el fet que, en un percentatge altíssim, tots aquests casos estan relacionats amb personatges molt pròxims. Això també fa que el focus d’atenció se solgui concentrar sobre ells. 

¿Reconeix algun personatge del seu entorn?

No, en les meves novel·les mai identifico personatges amb gent del meu àmbit. Els escriptors som molt observadors i, al final, de les nostres lectures i de la nostra percepció de les coses, i fins i tot de les converses alienes, extraiem coses que portem als nostres treballs. Amb tot això fem una espècie de còctel que aboquem en les pàgines.

¿Quin paper exerceixen els mitjans de comunicació?

Actualment, els mitjans tenen amb uns professionals de luxe. Per exemple, en el cas del petit Gabriel, tots els mitjans sabien que la parella del pare era sospitosa i no es va filtrar absolutament res. Es desgranen tots els casos de desaparició o qualsevol altre crim, però, no obstant, els professionals són molt curosos. Hi ha un interès brutal per part del públic, però es fa una bona feina.

¿Per què aquest interès?

Tots som petits investigadors, però alhora tots tenim una espècie de temor ocult a la maldat. Tant és així que quan, de sobte, apareix algú que fa una maldat, tots volem justificar per què ha fet aquella cosa terrible. Ens aterreix que el veí pugui esquarterar la seva dona l’endemà. 

¿No es tracta de pura morbositat?

No, no és un tema de morbositat. ¿Per què tenen tant interès les novel·les policíaques? Perquè tots volem ser petits investigadors, tots volem estar al corrent de la maldat aliena i saber si aquesta maldat pot ser dins de nosaltres.

I les xarxes socials, ¿com actuen?

Les xarxes socials el que fan és multiplicar l’efecte i això és molt bo per a algunes coses, com quan hi ha una pista, però sovint és massa soroll, entorpeix la investigació i fa mal a la família.

Maltractaments, abusos, corrupció, enganys... ¿ficció saturada de realitat?

Una bona novel·la està saturada de realitat, perquè t’ha de convidar a creure que allò és real. Les històries no han de ser reals, però, sí, versemblants. Les novel·les negres reflecteixen la mateixa realitat, que en ocasions s’acosta a una trama delictiva amb què es fa una radiografia de la societat. Els escriptors sempre es fixen en parcel·les de la realitat. Per exemple, Rojo y negro al final recull una crònica de tribunals que és on surt la història.

¿On ens porta el desconsol dels altres?

El desconsol ens porta moltes vegades a la desesperació. A La mala suerte és més present l’obsessió, el desig de la maternitat o la paternitat que ens pot portar a qualsevol lloc, a fer qualsevol cosa. La profunda pena de la mare i el que passa en els matrimonis, els uns fent les culpes als altres i tots assenyalant-se entre si... El leivmotiv d’aquesta novel·la és aquesta obsessió terrorífica que té l’ésser humà per ser mare o pare.

¿A què estem disposats a fer per tenir un fill?

La història s’ha encarregat de demostrar que l’ésser humà ha fet de tot per tenir fills. En aquest sentit, hi ha hagut un gran negoci: els fills s’han robat, s’han comprat, s’han venut i s’han fet de qualsevol manera, amb amor, sense amor i, sens dubte, moltíssim per interès. Jo sempre dic que han vingut molts fills al món per fer col·lidir regnes, per ajuntar matrimonis, per tenir mà d’obra barata, perquè la vellesa fos més suportable, per transcendir... Tenir fills és un desig de l’ésser humà, no un dret.

Però és un acte natural, per a la conservació de l’espècie.

Sí, és natural en tots els animals, inclosos nosaltres. Però el que ha fet l’ésser humà al llarg de la història de la humanitat és increïble. Però els fills venen a aquest món amb uns drets: dret a una vida digna i dret a saber d’on procedeixen. 

Amanda Varela, la mare de la jove desapareguda, ¿desperta sentiments contradictoris?

En general passa amb tots els personatges. És un joc literari, una mica complex, que he fet perquè sigui el mateix lector el que decideixi si simpatitza o no amb els personatges, si els vol, els odia o no els suporta... Crec que això aporta credibilitat a la novel·la.

¿Com a mare de tres fills, s’ha posat en la pell d’aquesta família que pateix la desaparició d’un fill?

Com a mare m’he posat en tots els llocs d’aquesta novel·la. M’he posat en la pell de la mare d’un desaparegut i em causa esgarrifances només de pensar com continues vivint sense saber on és el teu fill, sense saber si has tingut alguna cosa a veure amb la desaparició, sense saber si el tornaràs a veure... Jo crec que em tornaria boja.

¿Com ha evolucionat el personatge del detectiu Roures, que també protagonitza la seva primera novel·la negra?

Des de la primera novel·la on el vaig crear ha evolucionat molt. EnA menos de cinco centímetros no té tant de protagonisme, però a La mala suerte ha crescut molt per diverses raons. La primera és perquè apareix la seva família i quan les persones que ens estimen són a prop ens sentim millor. A part d’això, viu una passió desbocada i turbulenta amb una dona molt poderosa que el fa anar de bòlit. I això el fa ser més pròxim, més humà i divertit. És un home que adora les dones, que les escolta. Moltes amigues meves em diuen que volen un home com Roures, ¡hahaha! ¡I això que no és un tipus fàcil! 

¿El detectiu Roures seguirà en les seves pròximes novel·les?

Sí, la meva següent novel·la també la protagonitzarà ell. Probablement, després el deixaré descansar i faré una preqüela amb Roures. 

¿Per al personatge de Roures s’ha inspirat en Arturo Pérez-Reverte?

No, és completament meu. Sí que és veritat que quan vaig començar a escriure la meva primera novel·la negra vaig parlar moltíssim amb l’Arturo; és un escriptor que admiro moltíssim, una persona que aprecio. Tinc molts amics corresponsals i tots ells em van ajudar a configurar aquest Roures, un tipus molt culte, un tipus molt llegit i un gran apassionat de la música, que sap de tot.

En un capítol parla de Pedro J. Ramírez.

La novel·la està ubicada a Mallorca, on Pedro J. Ramírez i Agatha Ruiz de la Prada tenien una casa que es coneix per ells i pels posats d’Ana García Obregón. Poso aquestes pindoletes, igual que faig aquesta picada d’ullet a la memòria amb el tema de les infidelitats i parlo d’aquell famós episodi de Cortina i Marta Chavarri. No té res a veure, no és que tregui els personatges de les revistes, és simplement una manera de jugar amb els records del lector.

El sexe ocupa una gran part de la novel·la.

El sexe és molt important en la novel·la. Aquest tipus de treball costa molt, però el més curiós és que els homes es reconeixen. Et diré que m’ho he passat millor en les escenes de sexe d’aquesta història que en les de l’anterior. Serà per qüestió de pràctica, però també perquè les escenes de La mala suerte estan pilotades per una dona.

¿Quina part de la novel·la configura el títol?

Hi ha novel·les que naixen amb el títol i també n’hi ha en les quals el títol et sorprèn en la meitat de la novel·la. Hi ha un moment de la història en què Roures parla d’una noia de la guerra dels Balcans i de la seva mala sort per ser allà i pel que li toca fer, vendre el seu cos per un tros de sabó. A partir d’aquest punt, la comparo amb la mala sort de la mateixa Lucía, la noia desapareguda.

Dedica la novel·la als seus fills.

L’ha llegit el gran, de 23 anys, vull que la llegeixi el mitjà, que en té 14 a punt de complir 15, i sentiré molt que no la llegeixi el petit, d’11. Els tres m’han ajudat molt a configurar molts personatges. És fonamental que cadascun dels protagonistes tingui la seva pròpia veu.

Notícies relacionades

Silvia Bronchalo: ¿qui és la mare biològica de Daniel Sancho?

Què és el neuroma de Morton, la malaltia que pateix Letizia: símptomes i causes

¿Es considera una dona amb bona sort?

Sí, però considero que la bona sort és tenir oportunitats. Crec que les he tingut i les he aprofitat en general. De segur que alguna se m’ha escapat. La mala sort és no tenir oportunitats.