Anar al contingut

JOVE TALENT

Pau Gimeno, el 'Billy Elliot' català

Amb 14 anys, aquest barceloní coprotagonitza el musical de moda a Madrid

INMA GONZÁLEZ / BARCELONA

Pau Gimeno, el 'Billy Elliot' català
Pau Gimeno, el 'Billy Elliot' català
Pau Gimeno, el 'Billy Elliot' català
Pau Gimeno, el 'Billy Elliot' català
Pau Gimeno, el 'Billy Elliot' català

/

La seva vida va fer un tomb gràcies a un anunci. «Busquem nens que sàpiguen ballet, claqué, cantar, actuar, fer acrobàcies…». ¡Ufff! Bé, en realitat el text no deia exactament això, però és el que fa al Nuevo Teatro Alcalá (Madrid) Pau Gimeno, coprotagonista del musical Billy Elliot. Amb 14 anys, aquest barceloní és un dels sis adolescents que, des de fa cinc mesos, donen vida al mateix personatge que Jamie Bell va interpretar en el cine… i encara no es creu que comparteixi escenari amb Carlos Hipólito, Natalia Millán, Adrián Lastra i Mamen García en aquest exitós muntatge de Som Produce dirigit per David Serrano del qual ja s’han venut més de 200.000 entrades.

«Jo estudiava en un col·le normal, però els meus pares van decidir apuntar-me al que anava la meva germana Marta, l’Oriol Martorell, a prop del parc de la Guineueta, que barreja les assignatures de primària i secundària amb la música i la dansa. És a dir, després de fer mates, anava a ballet», explica. Pel que fa a la resta, la seva vida era igual que la de qualsevol altre nen. Fins que una veïna li va mostrar l’anunci a la seva mare. «Tothom diu que m’assemblo al protagonista de la pel·lícula. Així que m’hi vaig presentar i aquí em teniu», afegeix.

MÉS DE 300 ASPIRANTS

Ho diu d’una manera que sembla que va ser arribar i triomfar, però res més lluny de la realitat. A diferència del personatge del film de Stephen Daldry, el Pau va comptar amb tot el suport dels seus pares, però va haver de passar exigents proves per aconseguir el paper principal d’un musical que també ha triomfat a Londres i Nova York –encara que a Madrid compta amb una escenografia més espectacular– i amb una banda sonora que està composta per Elton John. «Ens hi vam presentar uns 300 nens. La primera selecció va ser la més dura, allà van caure la majoria. Vam haver de preparar una coreografia, cantar, explicar un acudit… En van escollir uns 40, després 30, després els van anar descartant d’un en un fins que vam quedar els sis definitius». Es refereix a ell mateix i a Pablo Bravo, Cristian López, Miguel Millán, Óscar Pérez i Diego Rey, perquè a Espanya els menors només poden fer dues funcions setmanals, i aquest musical té vuit sessions, així que s’alternen.
 

"La primera vegada que vaig veure la meva foto en gran, em vaig dir: ‘¿Però què faig jo aquí?’", recorda.

Encara recorda el dia que va saber que era un dels elegits. «¡Buf! Van enviar un correu a la meva mare i em va venir a buscar al col·le. Quan m’ho va dir, em vaig quedar en xoc. No ho assimilava, va ser una sensació molt estranya». I encara no sabia què li venia a sobre. Com Billy Elliot, va haver de fer la maleta. «Fa dos anys que estic a Madrid. El primer el vaig passar amb el meu pare i amb dos nens més que fan de Billy, ja que les seves famílies no podien abandonar Burgos i València. Cada 15 dies, viatjava a Barcelona per estar amb la mare i la meva germana. Ara, són els meus pares els que s’alternen».

Al desarrelament familiar es va haver de sumar el dur aprenentatge. Els nens protagonistes –als quals se sumen una altra cinquantena per a 15 papers infantils més– s’han de defensar a la perfecció en múltiples disciplines, cosa que en un primer moment no va ser fàcil, és per això que els responsables de l’espectacle van decidir crear l’escola Billy Elliot i posar-la en mans de Víctor Ullate Roche. «Encara que el musical es va estrenar a l’octubre, nosaltres hem estat treballant des de molt abans. Per perfeccionar el que ja sabíem i aprendre coses noves, com el claqué».

RITME ACCELERAT

¿Icom compagina el musical amb els estudis? «Al matí vaig al col·legi. Al migdia surto una mica abans perquè, si no, no arribo al teatre. I a les tardes tinc classes artístiques o funció».  És un ritme accelerat, però el seu rendiment escolar no se n’ha vist perjudicat, entre altres coses perquè d’ell depèn la seva permanència en l’obra.

«Ens han dit que si suspenem ens n’haurem d’anar, així que estudiem bastant. Ens agrada massa Billy Elliot per arriscar-nos», explica amb un somriure que és possible que vegin als busos, al metro o les marquesines si viatgen aquests dies a Madrid. «La primera vegada que vaig veure la meva foto en gran, em vaig dir: ‘¿Però què faig jo aquí?’», recorda. La resposta és fàcil: guanyar-se el públic. 

0 Comentaris
cargando