La transgressió ferotge dels Javis

Els ha costat, però els Javis ja han trobat el seu lloc al món. Javier Calvo (Madrid, 1991) i Javier Ambrossi (Madrid, 1984) són en un plató des que tenien 15 anys i s’han convertit en els nous reis del mambo en el món del cine. S’estimen (són parella) i tothom els estima. Van començar com a actors a Física i Química i El comisario. Es van convertir en autors de teatre i van crear la websèrie Paquita Salas. La crítica es va rendir als seus peus i el gran públic també, de la mà d’OT, on exerceixen de professors. Ara, després de l’èxit de la seva primera pel·lícula, La llamada, s’han convertit en membres de ple dret de la nova generació de cineastes. Adoren la seva professió gairebé tant com l’activisme per la causa gai.

    

En la gala dels premis Feroz de dilluns passat, en què van conquistar el guardó a la millor comèdia, Calvo va aprofitar el micròfon per dirigir-se a nens i nenes «perduts» amb la seva orientació sexual. «Que sapigueu que trobareu el vostre lloc. Com jo, que tinc un nòvio que m’estima, una família que em fa costat i soc aquí recollint un premi». Ambrossi li va fer un petó.

ORGULL GAI

Calvo i Ambrossi saben què significa estar perdut. Ambrossi, que és germà de la també actriu Macarena García (Blancanieves) i va estudiar en un col·legi de l’Opus Dei, «va flipar» al veure un personatge gai a Farmacia de guardia. «Em passa el mateix», va pensar. Amb 18 anys acabats de fer, li va deixar anar a la seva mare que era homosexual. Ella estava fent una truita de patates i ell va fer broma: «Que tortillera que ets». La mare, sàvia com totes les mares, li va contestar: «Aquí l’única tortillera ets tu». D’aquí va passar a pujar a una carrossa durant la desfilada de l’Orgull Gai. Ja no més mentides. Ja va acceptar i va cridar la seva homosexualitat als quatre vents.

    

El destí els va unir quan tots dos eren actors de sèries de televisió. Podien haver seguit allà, davant de les càmeres, però van decidir fer una parada en el camí i posar-se a fer el que de debò els agradava: escriure les seves pròpies històries. Les peces de microteatre els van donar la seva primera oportunitat: Windsor, una historia de amor en llamas i Miss Fogones Universal. Els Javis recorden ara amb afecte com els seus pares preparaven el dinar i els portaven paella i cafè als assajos.

    

Més tard va venir La llamada, una obra de teatre que parla de Déu i de religió amb infinit humor i gens d’irreverència. «Parla de ser tu mateix, explica que encara que hi hagi a qui li sàpiga greu tu seràs qui vulguis ser», afirmen els seus creadors alhora que reconeixen que el text va ser un «regal» perquè la germana d’Ambrossi, Macarena García, «fos feliç».

DEL TEATRE AL CINE

Gràcies al boca a boca, es va convertir en un imprescindible del teatre de les nits madrilenyes. Tothom volia veure l’obra. Enrique López Lavigne, un dels productors de cine amb més múscul, va anar a veure-la una tarda. Es va enamorar de la història i va apostar per convertir-la en una pel·lícula de cine. «Vam dubtar molt de si l’havíem de dirigir nos­altres. Fins i tot, vam arribar a parlar amb altres directors. Però era el nostre humor, la nostra emoció, la nostra història, la nostra pel·lícula», subratllen. Rodada en un campament d’estiu, La llamada mostra dues estudiants de col·legi de monges que escullen camins diferents per ser felices. Una d’elles creu veure Déu, i l’altra, només pensa a sortir de nit i divertir-se. «Ens arriben missatges de gent que ha anat a veure-la 10 i 15 vegades, gent que s’ha tatuat alguna frase del guió («lo hacemos y ya vemos») o que els ha donat força per canviar la seva vida», presumeixen els seus realitzadors.

Notícies relacionades

Silvia Bronchalo: ¿qui és la mare biològica de Daniel Sancho?

Què és el neuroma de Morton, la malaltia que pateix Letizia: símptomes i causes

      

Mig milió d’espectadors (una xifra per aplaudir) han vist La llamada, i els seus creadors competiran en els premis Goya el pròxim 3 de febrer en la categoria de millor direcció novella. H