31 maig 2020

Anar al contingut

Rodolfo Sancho: "El meu fill no em veu a la tele"

L'actor de 'Mar de plástico' i 'El Ministerio del tiempo' protagonitza una campanya per a Majórica

Mireya Roca

Rodolfo Sancho (Madrid, 1975) és sinònim d’èxit. Reclamat per directors, televisions i fans, triomfa a la petita pantalla amb les sèries Mar de plástico (Antena 3) i El Ministerio del Tiempo (TVE-1). Si alguna cosa reflecteix la seva dilatada carrera és que és un tot terreny, que no té por d’explorar gèneres i embarcar-se en aventures, com la que acaba d’emprendre per a Majórica. La setmana passada va presentar la nova campanya de la firma mallorquina a Barcelona i protagonitza quatre espots dirigits per Kike Maíllo (Eva, Toro) que destil·len grans dosis de seducció, una cosa que domina.

–¿Com porta això de ser un dels actors més desitjats?
–Amb naturalitat. Ja vaig viure un boom quan vaig començar, fa 20 anys,  amb Al salir de clase i després es va repetir amb Isabel. Per sort, he tingut temps d’anar acostumant-m’hi. No tinc problemes excepte quan hi ha aglomeracions de gent, per això sempre intento evitar-les. 

–¿L’èxit l’ha immunitzat?
–És que no el visc diàriament. De vegades, al carrer, alguna senyora em demana una foto, poca cosa més.

–¿Li agrada ser el rei de les sèries? 
–El més important és seguir dedicant-me a la meva professió, a interpretar personatges que m’agraden. La meva prioritat és la feina. Tot l’èxit que pugui tenir és pel que faig des de l’acció fins al tallin.

–¿A què es deu que Mar de plástico i El Ministerio del Tiempo s’hagin convertit en sèries de referència?
–Mar de plástico té una qualitat increïble. Es roda en exteriors i tot es magnifica. I El Ministerio del Tiempo ha enganxat pel seu contingut fantàstic.

–¿S’assembla gens al sergent de la Guàrdia Civil Héctor Tarancón, el seu personatge a Mar de plástico?
–Gens. Ell ha viscut unes circumstàncies estranyes: té la convicció que ha matat el millor amic, s’enamora de la viuda i després descobreix que ell està viu. Tot plegat l’ha convertit en un tipus tancat en si mateix.

–Si pogués viatjar pel temps, ¿quina època triaria?
–Una en què pogués prendre un vi amb el meu pare i xerrar una bona estona amb ell. Ja fa cinc anys...

–¿El seu pare, Sancho Gracia [mort el 2012], quins consells li va donar?
–Paciència, posar-hi moltes ganes... Però, sobretot, consells de pare a fill. Em va ensenyar a disfrutar de la vida.

–Al salir de clase, Paraíso, La señora, Amar en tiempos revueltos, Hospital Central, Gavilanes, Un paso adelante, Lobos, Historias robadas, Isabel, Mar de plástico, El Ministerio del Tiempo... ¿Amb quina es queda?
–Totes m’agraden, però trio el rei Fernando d’Isabel: era divertit, familiar, rar, amb un punt gamberro i un interessant recorregut.

–¿El seu fill gran, Daniel, a qui va tenir amb només 19 anys, segueix la seva carrera?
–Abans que actor, sóc el seu pare. Em va passar exactament el mateix a mi amb el meu. L’admiració per ser actor no existeix.

–¿Com és?
–Té 22 anys i és un tio molt intel·ligent. Sap què vol. Crec que m’admira com a persona. No em veu mai a la televisió. Va la seva. S’està a la seva habitació i no demostra gaire admiració.

–¿Li agradaria que en mostrés?
–No, en absolut. La meva relació és de pare a fill i és perfecta així. Ell em veu a casa en bata [riu].

–¿I com és la seva filla Jimena [fruit de la seva relació amb la també actriu Xenia Tostado]?
–És la petita de la casa. Té un any i mig. És un amor, és simpàtica, ho té tot... Disfrutem molt.