«Vesprada» amb Julie Christie

Quan Al Pacino va dir d'ella que era «la més poètica de les actrius» segurament estava pensant més en l'aura de Julie Christie que en la passió per la lectura que la va portar ahir a la Pedrera per recitar, mà a mà amb Marta Pessarrodona, set dels seus poemes preferits, un dels plats forts de la Setmana de la Poesia de Barcelona. Tot i que han calgut algunes coincidències més perquè la Lara de Doctor Zhivago, la Gertrude del Hamlet de Kenneth Branagh, la guanyadora d'un Oscar per Darling, pugés a l'escenari i saludés l'audiència barcelonina amb un «Bona vesprada», en un valencià d'accent molt britànic.

Julie Christie i la seva parella des de fa 35 anys, després de deixar enrere idil·lis amb Terence Stamp i Warren Beatty, el veterà periodista de The Guardian Duncan Campbell, passen des de fa anys gran part de l'any en un discret retir a l'Atzúbia, un poble de 700 habitants a l'interior de la Marina Alta (Alacant). Que l'exdirector de la Tate Modern Vicent Todolí (que ara produeix oli artesanal en aquelles serres) fos amic comú de Christie i Campbell i de la poeta valenciana Àngels Gregori, guanyadora dels Jocs Florals de Barcelona el 2013 i organitzadora del vigorós festival Poefesta a la pròxima localitat d'Oliva, va fer possible una sorpresa. Que, l'any passat, Christie tanqués aquell festival a la comarca de la Safor recitant tres poemes de W. H. Auden juntament amb la poeta Marta Pessarrodona, que va llegir les seves traduccions al català.

Notícies relacionades

Silvia Bronchalo: ¿qui és la mare biològica de Daniel Sancho?

Què és el neuroma de Morton, la malaltia que pateix Letizia: símptomes i causes

Gregori es va proposar repetir l'experiència, però traslladant-la a Bar-celona. I després d'un any de trobades de Christie amb la poeta valenciana i amb Pessarrodona, van anar triant els poemes que ella llegiria en anglès, amb la catalana posant veu a les seves traduccions, tan aplaudides ahir com les versions originals. Tot un repte, per al qual es requereix alguna cosa més que audàcia, la de pujar a l'escenari al costat d'una actriu que als seus 76 anys conserva tota la màgia i elegància i donar-li la rèplica després d'escoltar com sonaven el comiat de  W. H. Auden després de la mort de W. B. Yeats (follow, poet, follow right / to the bottom of the night) i el contundent pareu tots els rellotges del mateix Auden (stop of the clocks, cut off the telephone, / prevent the dog from barking with a juicy bone), o com aconseguia que, efectivament, les vocals s'elevessin en l'aire pausadament com globus (The clear vowels rise like balloons) en el vers final de la Morning Song de Sylvia Plath. I això que Christie, dedicada en l'última dècada a defensar causes com poden ser el tancament de Guantánamo, la solidaritat amb Palestina o els drets dels animals, fa anys que dosifica els seus treballs a causa de la inseguretat que li provoca el fet de patir una estranya forma de pèrdua de la memòria, l'amnèsia autobiogràfica.

Una hora de recital, amb el piano de Xavier Lloses en els interludis entre un poema i un altre, va passar ràpid, i únicament va permetre incloure set peces en el repertori de la nit. Les fúnebres Threnody de Dorothy Parker, In memory of W. B. Yeats i Funeral blues de W. H. Auden, la lasciva High Windows de Philip Larkin, l'espiritual The Journey of the Magi de T. S. Eliot, la inquietantment maternal Morning Song de Sylvia Plath i un poema, aquest sí, propi d'una parella de madurs expatriats britànics plàcidament retirats a Espanya: Last words for a dumb friend, l'epitafi a un gat de Thomas Hardy.