Jordi Tardà, vida de rock

El to entusiasta amb què anunciava les novetats discogràfiques, sovint abans que ningú, o airejava gravacions inèdites de tota mena d'artistes de rock, forma part de l'educació musical de més d'una generació, i les seves crides a anar a la Fira del Disc de Col·leccionista van mobilitzar multituds amb un reclam tan, a priori, minoritari com són els àlbums de rareses o els exotismes editorials. Jordi Tardà va convertir un culte underground en un espectacle i un fenomen popular en temps en què el disc se situava al mateix centre d'un pròsper sector industrial.

Promotor de concerts, periodista de ràdio i premsa escrita (en mitjans com EL PERIÓDICO) i emprenedor i agitador de la cultura rock, Tardà tenia diverses malalties des que, a principis dels 80, el càncer el va atacar per primera vegada. Encara que els que l'envoltaven començaven a sospitar que era indestructible, i que la seva mala salut de ferro el seguiria acompanyant per molts anys, uns greus problemes respiratoris van acabar ahir, de matinada, amb la seva vida. L'1 de febrer havia fet 60 anys.

Si bé els periodistes musicals solen ser partidaris de mantenir les distàncies amb els artistes, Tardà, ja fos pels seus orígens com a promotor o per la seva necessitat natural, instintiva, de saber-ho tot dels creadors que admirava, va cultivar el contacte personal i, ocasionalment, l'amistat amb multitud de figures, moltes d'elles internacionals, que van desfilar davant el micro dels seus programes i li van subministrar exclusives. El més cèlebre i durador, Tarda Tardà, que es va començar a emetre el 1985 a Catalunya Ràdio i que des de fa unes temporades residia a iCat FM. Capçalera que va heretar, ampliant-lo, el concepte de les seves primeres incursions a la casa, Inèdits i pirates (1983) i El col·leccionista (1984), espais pioners en la difusió de material inèdit, molt especialitzats. En tots va comptar amb la forta implicació de la seva dona, la productora Romy Masferrer.

INQUIETUD PRECOÇ / Però Tardà llavors ja feia més d'una dècada que estava ficat en l'entorn musical. Precoç, als 16 anys va ser punxadiscos en dues discoteques, Hobby i Snoopy, a la seva ciutat, Mataró, i poc després va muntar la seva promotora, Musical Gripau, amb què va organitzar bolos de Toti Soler, Barcelona Traction i Jordi Sabatés amb una Dharma dels primers temps.

A mitjans de 1975 va conèixer Gay Mercader, una trobada inevitable i determinant que el va conduir a enrolar-se, primer, em la flamant botiga de discos de Gay and Company, al carrer Hospital, i poc després, en la promotora de concerts. El seu debut en la primera divisió del rock va ser amb les actuacions de Tangerine Dream a Barcelona i Bilbao el gener del 1976. El van seguir les gires de Jethro Tull, Rick Wakeman i, l'11 de juny d'aquell any, el recital dels Rolling Stones a la Monumental. Els Stones van ser el grup de la seva vida, i va aconseguir establir una certa relació personal amb alguns dels seus membres. El 1982, quan s'estava sotmetent a quimioteràpia, el grup li va obrir les portes dels seus camerinos en els concerts de Madrid, que va poder contemplar des del mateix escenari. En una visita de Keith Richards a Barcelona, el 1992, el va sorprendre amb una gravació que el guitarrista havia perdut, la de la cançó inèdita Deep love.

Notícies relacionades

Tots els famosos i les polèmiques de la festa de Lamine Yamal: Bizarrap, Bad Gyal, «noies d’imatge» a 10.000 euros i persones amb nanisme

Núria Marín: «No sé si Elionor serà una bona reina, es necessita alguna cosa més que saber on és babord i estribord»

En paral·lel a la seva activitat amb Gay and Company (amb aventures com la gira per Espanya i Portugal, de carretera i manta, amb Iggy Pop, el 1981), Tardà va desenvolupar la seva faceta de periodista en la premsa escrita, especialment en les publicacions Disco Exprés i Popular 1 (encara és recordada la seva sèrie de reportatges El rugido americano). Després, Catalunya Ràdio va centrar la seva activitat, sovint amb primícies audaces, com l'estrena del disc de reunió de Deep Purple, Perfect strangers (1984), que dos membres del grup el van invitar a escoltar durant un trajecte en cotxe i que va gravar sense que se n'adonessin. Tardà no esperava autorització per caçar la notícia. La seva relació amb la música era passional i de jeràrquica devoció amb els artistes.

Mitomania sense complexos que va desenvolupar a fons amb la Fira del Disc (1985-2002), convertida en fenomen social al recinte firal de Montjuïc, i en l'efímer Museu del Rock, a Les Arenes. Va explicar les seves històries en un llibre ric en anècdotes delirants, Paraula de stone (1995, títol que es convertiria en la seva consigna i rúbrica) i es va foguejar com a novel·lista a la fantasiosa La porta de l'infern (2007) mentre cultivava altres passions, com la tintinologia. Rocker de gustos clàssics, amb favorits com Todd Rundgren i Daryl Hall & John Oates, es deixava fortunes en discos «de peluts», com ell deia, allà on anava. Amb una actitud que insinuava que, sota el seu perfil de figura del show business, en ell hi seguia havent trets d'aquell noi il·lusionat que es va obrir pas punxant discos a Mataró.