Miguel De la Quadra Salcedo: «L'elixir de l'eterna joventut és la curiositat»

El 1979, el rei Joan Carles va agafar del braç Miguel de la Quadra-Salcedo en un sopar de gala i li va dir: «Ens hem d'acostar a Ibero­amèrica, que és la nostra família, inventa't alguna cosa». Poc després naixia la Ruta Quetzal, ara coneguda com a Ruta BBVA, un projecte cultural que en les últimes tres dècades ha permès a 10.000 joves d'Espanya, Portugal i el continent americà palpar l'Amèrica que somia en espanyol i portuguès i que no surt a les guies de viatges. Avui, l'instigador de l'«invent», declarat d'interès universal per la Unesco, no obre camins a cops de matxet per l'Amazones, però es consola pensant en les «10.000 llavors de fraternitat» que ha deixat al seu pas. Ja no viatja com abans, però el record de les terres que ha trepitjat donaria per omplir 70 vides d'un ciutadà qualsevol.

-¿Tant el va enverinar l'aventura que va voler encomanar la seva passió als joves?

 

-Per explicar-li com sorgeix la idea de la Ruta he de parlar-li del meu ­viatge de nuvis. Al cap de poc de casar-nos, la meva dona i jo vam estar al lloc on va néixer El Greco i allà hi vam trobar una placa en record de l'expedició d'universitaris espanyols que van organitzar la Institución Libre de Enseñanza el 1933. Entre altres, en aquell viatge hi van anar Julián Marías, Jaume Vicens Vives, Salvador Espriu, Guillermo ­Díaz-Plaja, Gregorio Marañón, Gonzalo Menéndez Pidal... L'elit del pensament espanyol de l'època. Vaig pensar que seria meravellós fer una cosa semblant, però orientada a joves de tot Amèrica, no solament d'Espanya.

-Semblen les paraules d'un educador, no d'un aventurer.

 

-La Ruta s'inspira en un programa socràtic que es resumeix ràpid: descobreix-te a tu mateix i després projecta't. Sòcrates ho va dir als seus deixebles, està escrit a l'Anàbasi de Xenofont: si no et coneixes a tu mateix, no podràs avançar. Però això implica trencar amarres amb el si familiar. És el que jo vaig intentar fer amb els nois. Del viatge tornen orfes, però enriquits per l'experiència d'haver conegut altres civilitzacions i, sobretot, d'haver après a respectar-les. Em sento com el flautista d'Hamelín, portant els joves rere els meus passos.

-¿Té clar per què es va inclinar per Amèrica?

 

-Potser va ser una crida de la sang. Per descobrir qui ets, has de fer el viatge d'anada i de tornada, i jo vaig sentir que feia aquest recorregut el dia que vaig trepitjar per primera vegada aquella terra, el 1956, quan vaig anar a Puerto Rico becat després de batre el rècord del món de llançament de javelina. Uns segles enrere, avantpassats meus havien estat allà amb els primers expedicionaris arribats d'Espanya. Diguem que jo ja hi havia estat, que allò va ser com un retrobament. M'ho va confirmar després Neruda a casa seva.

-¿Què li va dir?

 

-Els espanyols us ho vau emportar tot, però també ens ho vau deixar tot. I crec que tenia raó. Ens passa igual a nosaltres amb els romans. No obstant, si vostè pregunta al carrer, comprovarà que pocs espanyols saben identificar alguna civilització precolombina. Em sorprèn aquesta ignorància.

-¿Aquí va néixer el Miguel viatger, o això seu amb l'aventura ve de més enrere?

 

-Jo crec que he sigut nòmada des de sempre. De petit, quan em perdia a les muntanyes de Navarra, ja sentia aquesta crida. Em vaig fer aventurer llegint llibres de Jules Verne i Emilio Salgari. La meva mare apagava el llum i jo agafava una llanterna i seguia llegint sota dels llençols. Em recordo des de sempre amb un irrefrenable afany per descobrir, la curiositat ha sigut el motor de la meva vida. També em va marcar un llibre que em va regalar el meu avi, Miguel ­Gayarre.

-¿Quin?

 

-Una guia de viatges Baedeker del 1914. Aquella va ser la primera vegada que veia un munt de mapes reunits en un mateix volum. Es parla poc de la figura de l'avi, però crec que és fonamental en la formació de les persones. Transmeten una saviesa que només coneix el que l'ha viscut. Ajuden a marcar el camí. Almenys, a mi em va passar així, i crec que també els passa als meus néts. En tinc sis i un d'ells, Alvar, amb 18 anys, s'acaba de comprar un bitllet d'anada a Austràlia i s'ha plantat allà amb 50 euros a la butxaca. Fixi's que bé que he sembrat.

-¿Li ha donat algun consell?

 

-Els millors consells són els que no es donen, sinó que es desprenen de l'estil de vida que es fa. A vegades sobren les paraules, no cal explicar-ho tot, és més important el que encomanes que el que expliques.

-Jo necessito que m'expliqui coses. ­Durant anys va ser reporter de guerra. ¿Com recorda l'experiència?

 

-Aquell reporterisme era molt diferent del d'ara. Eren altres temps i altres mitjans. Havies de conviure amb la temptació de prendre partit per un bàndol, i això no és recomanable, ni tan sols en el cas de les causes més justes. Per això vaig canviar el reporterisme per l'aventura. Vaig preferir Orellana i Amundsen.

-¿Per què ho diu?

 

-La meva experiència em va mostrar que fins i tot els fronts d'alliberament popular més purs s'acaben corrompent. Vaig estar amb Isaies Afewerki quan va alliberar Eritrea i tot semblava fantàstic, però ara aquest règim és una dictadura. Sota el foc dels avions guiats per pilots cubans vaig pensar que no sortia amb vida.

-¿Va ser el seu moment de més  por?

 

-He conegut la por moltes vegades, però li asseguro que s'aprèn a portar-la. N'he tingut a la selva, de nit, en la foscor més absoluta. Una por atàvica que et connecta amb la nit dels temps, amb els follets i els bruixots. I a la guerra de Yom Kippur, en temps de Golda Meir, quan els avions llançaven bombes de napalm sobre els nostres caps. I en presència de Halile Selassie, l'últim emperador d'Etiòpia, el ras de ras, el rei de reis. Es deia que si el tocaves, mories, però jo ho vaig fer i encara hi sóc.

-¿Com ho va aconseguir?

 

-Em vaig fer passar per membre de la Creu Roja per aconseguir la seva última entrevista abans que l'assassinessin, quan ja el tenien pres. Per tocar-lo, em vaig inventar que necessitava posar-li un micròfon a la corbata, i així vaig poder fregar el seu coll. Van estar a punt de matar-me per allò.

-En aquella època es viatjava sense GPS.

 

-Amb risc de perdre't, que era el més bonic. Ara es viatja segur, però això no és viatjar, és una altra cosa. Jo m'he perdut moltes vegades, i aquestes ocasions són les que més m'han ensenyat. En recordo especialment una, als Andes. Vaig estar a punt de no tornar, però va ser un dels viatges més interessants de la meva vida. Per trobar el camí has d'observar la naturalesa. Busca un riu i segueix-lo, tard o d'hora et portarà a un altre riu més gran i trobaràs una sortida.

-¿Li queda algun lloc on no hagi estat i li agradaria anar?

 

-(Cinc segons en silenci) Crec que no, he estat a tots els llocs que he volgut conèixer. I li confessaré una cosa: després de tants viatges i tants llocs, em quedo amb les tardors a les fagedes del Pirineu navarrès. En aquest paisatge, m'hi reconec.

-Ara ja no fa l'etapa americana de la Ruta BBVA.

 

-No em deixen. Vaig caure d'un helicòpter i em va entrar aigua en un pulmó. Necessito bombones d'oxigen de tant en tant i a l'avió no em permeten pujar-les. Si no, és clar que hi aniria. Però si inventen alguna cosa per portar l'oxigen a l'avió, no dubti que hi tornaré a anar. Jo segueixo sent nòmada.

-¿Com s'és nòmada als 82 anys?

 

-No em sento identificat amb aquesta xifra, l'hi asseguro. Jo em segueixo considerant un adolescent en ple procés de maduració, em queda molt per aprendre i descobrir.

-¿Com ho aconsegueix?

 

-Vaig trobar allò que Ponce de ­León tant va buscar, l'elixir de l'eterna joventut. He descobert que consisteix a mantenir la curiositat i envoltar-te de gent jove. Si ho fas, no envelliràs mai. Ara no em deixen fer certs viatges, així que m'assec en una butaca, reclino el cap i nomadejo amb la imaginació i la memòria. Faig expedi­cions ­somiant.

-¿Com veu el món d'avui? ¿S'hi troba reconegut?

Notícies relacionades

Silvia Bronchalo: ¿qui és la mare biològica de Daniel Sancho?

Què és el neuroma de Morton, la malaltia que pateix Letizia: símptomes i causes

 

-Té d'interessant que s'ha globalitzat, però això només és bo si hi ha cultura i es respecten les civilitzacions de cada lloc. La globalització sense cultura és un desastre, perquè aniquila. Trobo a faltar el món auster d'abans. Ara tothom busca la felicitat tenint, i així no es troba. Vivim empatxats de benestar, envoltats d'aparells que no ens fan la vida més feliç. S'ha de tenir menys i necessitar també menys.