El capital Dylan

El 1966, Bob Dylan acabava de publicar Blonde on blonde, el seu setè àlbum d'estudi, i passava per un dels moments més creatius i exitosos de la seva carrera. En la gira que aquell any el va portar per escenaris d'Europa i Austràlia, un bon dia el seu representant el va gravar de manera espontània mentre el cantautor i poe­ta es dedicava a jugar amb els missatges comercials que il·lustraven la façana d'una botiga de Londres: «Recollim, banyem, tallem el pèl i tornem el seu gos»; «cigarrets i tabac»; «es venen animals i ocells a comissió». En el vídeo, l'artista va formant hilarants combinacions de paraules, totes ben absurdes, fins a acabar rient de les seves surreals ocurrències.

Testimoni de la seva genialitat i particular sentit de l'humor, però sense més rellevància que la de ser una mera gravació casolana, l'intranscendent arxiu no forma part del material més valuós de l'univers documental dylanià, encara que Martin Scorsese va decidir incloure'l a No direction home, la pel·lícula que va realitzar el 2005 sobre la vida del bard de Minnesota. Quaranta-vuit anys més tard, els 70 escassos segons que dura el clip s'han convertit en una de les fites mediàtiques al nostre país arran d'una campanya publicitària que ha acabat donant peu a una animada polèmica sobre la relació que el músic manté amb les marques.

Els camins de la publicitat són ines­crutables. Tant com impredictible ha estat la ruta que ha con­duït l'idolatrat Bob Dylan fins a protagonitzar la campanya d'una entitat financera a aquesta banda de l'Atlàntic. Per celebrar els 15 anys que fa que és al mercat espanyol, el banc holandès ING Direct li va encarregar a Sra. Rushmore, l'agència amb què acostuma a treballar, un anunci que reivindiqués l'actitud trencadora de què acostuma a fer gala.

Experts a idear espots lluny dels estils habituals -van ser seus anuncis tan originals com els de l'Atlètic de Madrid, Aquarius i Bocatta, entre altres-, els creatius de l'agència es van posar a considerar noms de personalitats que poguessin identificar-se fàcilment amb els valors que volien associar a la marca. Dylan, estendard de l'esperit inconformista i contestatari, apareixia en totes les llistes, ¿però qui trucava a la porta del mític trobador per proposar-li rodar un anunci?

La gènesi de la idea

Va ser llavors quan a César García (l'Hospitalet, 1968), director general creatiu de l'agència, se li va encendre la bombeta que acabaria il·luminant tota aquesta història. De sobte va recordar la divertidíssima seqüència dylaniana que havia vist a la pel·lícula de Scorsese i es va plantejar: ¿i si li demanem que ens la cedeixi per a l'anunci?

Començava així el capítol més complex de la intrahistòria de l'espot. No per les negociacions amb el músic, que al final acabarien sent més senzilles del que es temien, sinó per la dificultat per localitzar-lo. «Dylan no és una persona a qui li puguis enviar un whatsap preguntantli: '¿Vols sortir en un anunci?'. Si el volíem convèncer, havíem de trobar la fórmula per explicar-li bé la nostra idea», explica García. Al final, després de quatre mesos de ges­tions, els responsables de l'agència van poder contactar amb el músic, li van enviar la petició i van creuar els dits.

A priori, veure el creador de Blowin' in the wind promocionant un banc no entra dins dels escenaris més fàcils d'imaginar pels que el coneixen bé, però a Sra. Rushmore tenien un parell d'arguments als quals aferrar-se amb esperança. «Prometíem ser fidels a la gravació original, ens limitaríem a difondre-la, sense manipular-la. A més, la campanya reivindicava valors amb els quals Dylan sempre s'ha identificat. Sí, es tractava d'un banc, però no un banc com els altres», raona el publicista.

Al final, van ser aquests dos motius els que, segons li van explicar des de l'entorn del músic, van acabar animant-lo a autoritzar l'ús de la seqüència i la cançó Like a rolling stone, que sona al final de l'espot.

Lluny de passar desapercebuda, la campanya ha armat un important enrenou mediàtic. Així que es va començar a emetre, en plena Setmana Santa, van aflorar els primers comentaris. Segons ha comprovat l'entitat financera, la majoria dels missatges són positius però no han faltat els atacs d'indignació d'alguns ortodoxos dylanians que s'han sentit estafats.

Notícies relacionades

¿Va portar la dona de Pete Hegseth un vestit de Temu de 42 dòlars al sopar de corresponsals de la Casa Blanca?

«Aniré fins al final; no tinc por»: Amanda Ungaro, l’exmodel brasilera que amenaça els Trump per l’ombra d’Epstein

Més que de purisme, pequen de desconeixement, ja que no és la primera vegada que el cantautor presta la seva música o la seva imatge per vendre productes durant les pauses publicitàries. Sense anar gaire lluny, en l'última Super Bowl, la seva veu va ser la que va donar presència a l'anunci de Chrysler, en què deixava anar arengues patrioteres del tipus: «Quan un cotxe es fa aquí, inclou una peça que no es pot importar: l'orgull americà». Anteriorment, Dylan ja havia aparegut en espots de marques com Chevrolet, Google, Starbucks i el 2004 va arribar a desfilar en un anunci de la marca de cotilleria Victoria's Secret amb la model Adriana Lima.

¿Potser el músic va curt de pressupost amb el que guanya en la seva interminable gira de concerts? Si s'ha de jutjar pel cas ING, no són els diners el que el mou. «Ens va demanar la meitat del que inicialment havíem previst», assegura César García. Es reserva la quantitat.