Per la gràcia de Joan Pera

Fins i tot als drames, com en aquell iniciàtic El setè cel de l'Institut del Teatre (a l'esquerra, a la foto), li sortia la cara riallera. Joan Pera (Mataró, 1948) va tenir clar molt aviat que la seva especialitat era l'art de fer riure. Així ha titulat el seu nou espectacle -Fer riure és un art- que repassa al Teatre Condal 50 anys de professió. «¿Per què el públic riu tant amb mi?», es pregunta l'actor. «Jo no tinc qualitats de còmic, no sóc com Tony Leblanc o Paco Martínez Soria. Sóc un paio normal de classe mitjana baixa, sense gaire gràcia». Però l'èxit el contradiu. «Crec que la raó és la simpatia i empatia amb la gent, em troben pròxim, transmeto veritat i s'identifiquen amb mi».

Els seus companys de pupitre van ser el seu primer públic. Es trencaven de riure amb la seva manera de declamar versos. «Sempre em treien a mi per recitar-los, els feia gràcia, em sortia així». Anys després, ja sobre les taules, va descobrir que els espectadors celebraven més els seus gestos còmics que els dramàtics. I això que alguns s'entestaven a explotar el seu costat salvatge. Ricardo Salvat, per exemple, en la seva versió de Faust, el va convertir en el Mefistòfil amb més àngel de l'orbe («no em sortia gens demoníac») i li va brindar el Manelic de Terra Baixa, a qui va dotar d'un halo de simpatia inusual.

El 10 de setembre de 1983 el seu  somriure es va congelar. Apareixia «com un estaquirot» en la presentació del programa inaugural de la Televisió de Catalunya. No era ell, assegura. Estava posseït. «Tenia molts nervis, molta tensió, era una gran responsabilitat. És l'única vegada en la meva vida que he sortit seriós, més seriós que una tortuga». Mai més.

Va canviar de registre i als anys 90 va iniciar el celebrat idil·li artístic amb Paco Morán. Van batre rècords amb La extraña pareja. «Jo mai he estat malament amb ningú, però al principi amb Paco van saltar espurnes. Vam estar a punt de deixar-ho, fins que vam decidir acceptar-nos, sortir a escena a jugar. Llavors va sorgir el feeling. Rèiem molt dins i fora del teatre». Eren, com al títol, una estranya parella. «Completament diferents en el tipus d'humor, cultura, llenguatge... Ell, solitari i esquerp. Jo, amb sis fills i problemes per un tub. '¿Però com pots viure així?', em deia».

L'actor cordovès li va ensenyar a moure's com una vedet, i a untar les torrades com un senyor, a La jaula de las locas. Van continuar el filó amb ¡Mamaaá!, Matar al presidente... Després de la malaltia de Morán, va passar als braços de Lloll Bertran, amb qui ha protagonitzat Óscar, una maleta, dos maletas..., Sí, primer ministre, El joc dels idiotes o Don Juan Tenorio.

Notícies relacionades

Tots els famosos i les polèmiques de la festa de Lamine Yamal: Bizarrap, Bad Gyal, «noies d’imatge» a 10.000 euros i persones amb nanisme

Núria Marín: «No sé si Elionor serà una bona reina, es necessita alguna cosa més que saber on és babord i estribord»

RECONEIXEMENT / La seva gràcia i les seves improvisacions, que han estat el maldecap de més d'un director (admet algunes bronques, com quan va decidir carregar-se el tercer acte d'El joc dels idiotes perquè no funcionava), segueixen alimentant un públic rendit. Però ell lamenta la falta de reconeixement al seu treball. «Tot actor còmic porta felicitat a la gent, i m'agradaria que hi hagués també un reconeixement social o intel·lectual. Mai ens donen Goyes, Gaudís o Oscars, com passa amb les pel·lícules de Woody Allen», addueix el doblador del cineasta.

En la pel·lícula de la seva vida, Pera intenta treure-li la punta d'humor fins i tot als drames. «No hi ha res, per dur que sigui, que no es mereixi un somriure», postil·la. «Fins i tot en un enterrament, si s'hi fa una pinzellada divertida, un gest o una paraula... M'ho agraeix fins i tot el mort».