Víctor García Verdura, el nou àrbitre català de Primera: «Ens equivoquem tots; caldria normalitzar també l’error arbitral»

L’arbitratge català torna a tenir un representant a Primera Divisió. Víctor García Verdura (12 d’octubre del 1994, Sant Iscle de Vallalta, Barcelona) debuta en la màxima categoria i ho fa sent l’àrbitre més jove (28 anys) dels 20 col·legiats. L’acompanyaran dos assistents també catalans. La seva carrera ha sigut meteòrica, ja que només ha trigat 13 temporades a arribar al nivell absolut. Una dada de la qual s’extreu una única conclusió. És el senyal que és molt bo.

¿Què estableixi davant la seva imminent estrena? ¿Il·lusió, nervis, responsabilitat?

Molta, molta il·lusió perquè és el somni des que vaig començar. Il·lusió és la paraula. I la responsabilitat de fer-ho bé, d’estar a l’altura de la competició. Però no nervis; fa temps que vaig perdre els nervis.

¿Quin consell han donat en el comitè arbitral als debutants?

Que no canviem. Que continuem igual com ho hem fet durant la nostra trajectòria i mantinguem la mateixa línia.

¿L’han avisat dels canvis que sí que notaran vostès a Primera?

Els companys ens han parlat de la velocitat més ràpida del joc i que hem d’estar preparats per a aquests canvis de ritme, d’acceleració i d’orientació i que aparegui una jugada inesperada.

A més dels canvis condicionals, la velocitat complica l’apreciació.

Has d’arribar a la jugada més fresc a nivell mental i per a això has d’estar físicament millor. Em preparo per adaptar-me millor a aquesta velocitat més gran que hi haurà.

¿Quina és la seva preocupació més destacada en un partit?

El principal objectiu és conservar el control del partit, que tothom entengui les meves decisions i la meva manera de dirigir-lo.

Però a vostè no el coneix ningú.

La meva idea en els primers partits és arbitrar com ho estic fent des de sempre i vegin la meva filosofia arbitral.

¿Com es guanyen el respecte dels jugadors?

Sent un àrbitre que mostres la teva autoritat, però que també empatitzes amb ells, que vegin que ets allà per dirigir el partit prenent les decisions correctes.

¿Els àrbitres han de parlar?

Jo soc dels que necessito parlar, intento entendre el jugador. Es produeixen mil situacions i, de vegades, empatitzar et dona solucions.

¿Troba comprensió?

La majoria de les vegades sí. Per això volem conservar el control i que els jugadors entenguin que tots volem fer-ho bé.

¿Un àrbitre xiula, dirigeix, gestiona...?

De tot una mica. Has de dirigir un partit i has d’estar mentalment i físicament fresc per tenir totes les eines que et permetin prendre la decisió correcta en una fracció de segon.

¿Com es prepara vostè?

El CTA ens facilita una plataforma per veure jugades, editar-les i filtrar-les de tots els equips. Quan rebem la designació podem analitzar els equips amb informació que ens pot ajudar. Després hi haurà jugades inesperades, per descomptat, allà està la gràcia.

¿On és la frontera entre la informació i el prejudici de l’individu que es tira sempre?

No és una informació clau. Potser hi ha tres jugades en les quals es tira, però a la quarta rep un penal. Per sort, amb el VAR s’han erradicat gairebé al 100% les simulacions.

A més de físic, ¿cal molta paciència al camp?

Es necessiten moltes virtuts.

¿Tolerància?

Per ser àrbitre has de tenir de tot, moltes virtuts per adaptar-te i estar preparat per a tota mena de situacions, per a moltíssims escenaris molt diferents, perquè una sola acció canvia radicalment el to del partit.

¿Percep comprensió cap a vostès o encara no?

La gent es pensa que no som esportistes i som esportistes. El nostre grau de preparació és altíssim. La gent no accepta les nostres decisions, però hem de prendre decisions. La gent ha de percebre que som persones normals. Ens equivocarem, és clar que ens equivocarem, però per a això tenim el VAR, perquè l’error es transformi en un encert.

El futbolista s’equivoca més. ¿Es tolera més l’error de l’esportista?

Com que tots som éssers humans, tots ens equivoquem. Caldria començar a normalitzar també l’error arbitral. Nosaltres treballem per fer-ho bé, no desitgem cometre errors.

¿Detecta més visceralitat en l’anàlisi arbitral?

Espero que en un futur disminueixi, que la gent entengui que som persones, que l’error existirà sempre i que els àrbitres no volem confondre’ns.

¿Què aprèn un àrbitre que fa de VAR?

Moltes coses. És gairebé com començar a arbitrar una altra vegada. Ets davant d’una pantalla per analitzar-ho tot i quan veus un error clar i manifest, hi has d’intervenir. És una experiència molt positiva. Estic molt a favor del VAR. Tota la tecnologia que arribi al futbol sempre serà bona.

El VAR s’ha pervertit. No només entra en l’error clar i manifest.

Ho revisem tot. Hi ha jugades de blanc o negre i d’altres que són grises. Quan tirem les línies i surt que és fora de joc, no podem fer res: és fora de joc. Tot i que sigui per mil·límetres.

Però sempre existirà el factor humà.

Crec molt en el VAR perquè és un sistema que ajuda sempre en les jugades que són blanc o negre. Si abans no havia vist per qualsevol motiu un fora de joc de tres metres, l’error de consumava. Ara no.

¿Quin ha sigut el seu error garrafal que recordi?

A Segona tots els partits m’han sortit bé més o menys, i toco ferro perquè continuï així. Vaig tenir un error l’any passat i me’l va salvar el VAR. Quan vaig començar en el futbol, sí que hi va haver camps de futbol base entre nens que amb l’ambient i els crits dels pares et plantejaves si valia la pena ser àrbitre.

¿I va valer?

Els meus pares m’animaven a continuar perquè veien que m’agradava.

¿I com va començar?

Per dos amics, jugàvem junts i amb 15 anys ells van començar a arbitrar. Jo em vaig animar l’any següent. Amb el temps, ells ho van deixar i jo vaig continuar. Ens continuem veient.

Ara és la seva feina.

Vaig ser policia local interí a Calella, però al no tenir una plaça consolidada els vaig deixar. Tinc la carrera d’Administració d’Empreses, després va arribar la covid... Ho vaig deixar. Quan ets àrbitre i puges a Segona et demanen exclusivitat.

¿Té antecedents arbitrals a la família?

Cap. No són futbolers. En miren quan xiulo un partit. La meva mare no pot veure els partits, només mira el sorteig i els cinc primers minuts. La meva àvia mira els 90 minuts però només em mira a mi. El meu pare sí que mira els partits. Però no tenen nocions arbitrals, em veuen bé sempre. Els meus amics els consulto i són més crítics amb mi.

¿Quina és la seva aspiració a Primera?

Anar partit a partit.

Com deia Puyol.

Si penses més enllà, no pot anar bé. Ara l’objectiu és adaptar-me a la categoria, perquè vaig somiar arribar a Primera. Adaptar-m’hi, mirar de ser millor dia a dia, i anar aprenent dels errors, perquè has de pensar en l’aprenentatge constant.

Entre la col·lecció d’insults que sol escoltar, ¿hi ha la condició de ser català?

La veritat és que no he sentit res així, mai m’han faltat al respecte així. Arriba un moment en què a la grada ja no l’escoltes, de tan centrat que aquestes a la teva feina.

Notícies relacionades

El Girona, triomf d’una gestió moderna

L’equip de Piqué desencadena una tempesta a Andorra

¿Tenia o té alguna predilecció a arbitrar en un estadi, un equip, coincidir amb un futbolista en particular?

M’ho van preguntar fa poc i com que encara estic assimilant l’ascens, no he pensat en això. Estant a Primera em farà il·lusió anar a qualsevol camp. Assistir al seminari dels àrbitres la setmana passada ja va ser meravellós. Fins fa dos dies veia els meus referents per la tele i era amb ells. És una satisfacció, un privilegi, i vull disfrutar-ho tot, és el més important.