Espanya té un dilema

Va parlar la pilota i Espanya es va quedar muda, assumint que ja no és el que era. Era un equip hegemònic i indiscutible, capaç de tiranitzar el futbol amb la pilota als peus. Però l’èxit no és etern. Ni tan sols tenir el millor del món t’ho garanteix. Si no que l’hi preguntin a l’Argentina, que ha fet renegar Messi fins i tot de la seva pròpia pell. Espanya ha baixat al segon nivell europeu i mundial. Com va anunciar Piqué, un dels més lúcids tant al camp com a fora, «toca acceptar» aquesta caiguda. No es pot fer res més. Aquell equip campió pertany al record i quedarà per sempre com a patrimoni de la memòria.

Va durar molt, tant que va fer pensar que el més habitual era guanyar. Guanyar i guanyar. Però no són gens habituals en l’elit aquests cicles tan continuats –ni Alemanya, per exemple, ni Itàlia o França ho han fet en l’última dècada–, de manera que ara el viatge a la normalitat es preveu encara més dur. A partir d’aquest moment de depressió i desconcert, Espanya també serà presonera de la seva història. El record de l’obra que va aixecar del 2008 al 2012 augmentarà amb el pas del temps.

    

No hi ha equip que resisteixi el deteriorament del pas del temps ni l’abandonament de les seves peces clau. Era inevitable. Bastant va durar la vida al paradís amb un Mundial i dues Eurocopes en quatre anys llegendaris. Espanya, que no havia sigut mai model de res, es va convertir en una referència planetària, provocant revolucions culturals d’una magnitud tan gran que fins i tot l’Alemanya de Löw, actual campiona del món, vol ser com ella, abandonant fins i tot les arrels.

La selecció espanyola va tenir una manera de jugar especial, singular i, alhora, bonica. I molt exitosa. Espanya ha d’articular, un altre cop, el seu discurs futbolístic, però sense perdre de vista la ruta que l’ha portat al cim. Si cau en la temptació d’abandonar la seva Bíblia, el descens encara podria ser més ràpid. I encara pitjor. En els últims dos anys, tres seleccions amb un engranatge tàctic similar –l’Holanda de Van Gaal, el Xile de Sampaoli i la Itàlia de Conte– han desposseït el campió de la seva corona. Es va mirar al mirall i no s’hi va veure.

«No s’hi ha de donar més voltes. L’equip no té el nivell que tenia quan vam guanyar Eurocopa i Mundial», va sentenciar Piqué, el futbolista que amb més precisió ha diagnosticat la caiguda d’Espanya. «Vam estar massa pendents d’ells, vam tenir molts dubtes», va subratllar Iniesta, dolgut perquè la selecció no va ser fidel al seu model. Ni va saber ser-ho. Hi ha altres anàlisis. «Itàlia va ser millor, vam estar tímids en el primer temps», va explicar Del Bosque. Però no són tan encertades i profundes com la de Piqué, que obliga a més a revisar l’estil perquè sigui «més efectiu».

Ara, quan Del Bosque passa les seves últimes hores al despatx que visitava cada matí a la ciutat esportiva de Las Rozas (Madrid), Espanya es troba davant un dilema. No només pel tècnic que esculli (Caparrós, Lopetegui, Jémez, malgrat que acaba de firmar pel Granada amb clàusula escapatòria, i Michel figuren entre els candidats) sinó pel camí que emprengui. No és triar només un seleccionador, és un fet molt més transcendent. Depenent de qui s’assegui a la banqueta també hi ha en joc la continuïtat d’una manera d’entendre el joc.

Ja no hi són els pilars (Xavi, Casillas, que va penjar a les seves xarxes socials un vídeo de Rambo que va sonar a comiat –«¿odiar el meu país? ¡Moriria per ell!», se sent que diu Silvester Stallone–, Puyol, Villa, Fernando Torres, Xabi Alonso) que sostenien l’Espanya imperial, que va convertir el planeta del futbol en el jardí de casa seva, però hi ha, com diria Piqué, «uns nois que prometen molt», units a la llum d’un mag. «Queda Iniesta per a estona», va dir el blaugrana després de caure eliminat contra Itàlia.

Notícies relacionades

El Girona, triomf d’una gestió moderna

L’equip de Piqué desencadena una tempesta a Andorra

Aquestes són les bases de la regeneració, però tot trontolla sense referències. En la debilitat és quan es comprovarà la fortalesa de la idea d’Espanya. Ara es veurà si el toc està realment inoculat en el gen del futbol espanyol o el retorn a la fúria, l’estil que no va donar gairebé res durant més de mig segle, s’imposa. En la derrota que certifica el final de l’era en què no hi va haver llàgrimes ni tampoc un drama excessiu.

Acostumat al somriure permanent, Espanya va interioritzar el seu retorn a la normalitat amb naturalitat. No es va esquinçar ni una ànima, com si el final estigués assumit des que Perisic va dessagnar la selecció a Bordeus. Itàlia només va firmar la caiguda. El mal ja estava fet. Si s’equivoca en l’elecció del substitut de Del Bosque trigarà anys a trobar la ruta adequada. H