Don Andrés, una altra vegada

Potser ni tan sols suava. Va fer la sensació que ahir a la nit va sortir de Niça, acabat el partit, com si hagués passat la tarda al 'chiquipark' amb els seus dos fills: Valeria, la gran, i Paolo Andrea, el petit, jugant a la piscina de les boles de plàstic. Es podria dir, a més, que governa els partits. Que ja no solament juga, inventa o assisteix, sinó que, a més, també els arbitra, com es va veure a la primera part, quan Ozan, el policia turc que havia de controlar-lo, el va agafar del braç. Es va aturar, va mirar el col·legiat de veritat (el serbi Mazic) i el partit es va aturar.

El lideratge d’Iniesta es mesura més enllà d’aquelles estadístiques que elabora la UEFA. No hi ha cap màquina capaç de desxifrar el joc de Don Andrés, capaç d’aconseguir en menys d’una setmana dos premis a millor jugador del partit, deixant la gent bocabadada com va fer davant la República Txeca en l’estrena o meravellant amb el seu futbol, aquell que ara descobreixen alguns (té 32 anys i ho ha guanyat tot), davant una Turquia depriment.

Derrotant l’algoritme

La pilota somriu quan arriba als peus d’Iniesta. Els algoritmes que van definir el primer onze ideal de la UEFA no en deuen entendre gens de sensacions. Són màquines, fredes, impersonals, antipàtiques fins i tot. Però farien bé algun dia de preguntar a la pilota què sent quan Don Andrés hi entra en contacte. Llavors se sent estimada, mimada i, sobretot, admirada. De sobte, el cuir se submergeix en una espècie de pau interior que es trasllada fins i tot als aficionats. Senten tots, pilota, aficionats, companys i rivals, que estan tranquils. Bé, els rivals, més aviat intranquils. Però no arriben a temps de desactivarlo. Ni tan sols trepitjant-lo.

93 passades bones de 99

Notícies relacionades

El CTA reconeix que el gol de Ferran al Mallorca-Barça hauria hagut de ser anul·lat

La RFEF acomiada Medina Cantalejo i la resta de la seva cúpula arbitral

Tan feliç està la pilota als peus d’Iniesta que no se’n vol desenganxar. Va caminant. O això es pensaven els txecs. També els turcs. Camina, però corre. En 90 minuts, Del Bosque no va voler treure’l del camp perquè ningú s’enfadés, ni tan sols ell. Don Andrés va completar 93 passades bones de 99 de fetes. O sigui, una bogeria del 94% d’encerts. Irreal, dirien alguns. Però tan real com veure flotar Iniesta per tot França.

Va acabar el partit (perdó, la tarda amb Valeria i Paolo Andrea), es va dirigir a l’afició espanyola, que va corejar el seu nom fins en quatre ocasions, i va marxar al vestidor aplaudint els seus. Com si res d’extraordinari hagués fet. En realitat s’ha passat la vida fent el mateix, per més que alguns pensin que va arribar de Mart dilluns passat. Igual li va passar a Piqué. Xiulat durant un any i un dia, ovacionat ahir a la nit: «¡Piqué, Piqué, Piqué!».