Les lliçons del passat

El 1958, el Gordo Feola va cridar embogidament a Nilton Santos perquè no travessés el centre del camp. El lateral esquerre no va fer cas del seleccionador, va travessar la línia del mig del camp, va combinar amb José Altafini, va trepitjar l'àrea i va marcar el segon gol brasiler contra Àustria, inaugurant una etapa fecunda per als laterals del seu país. Nilton va poder fer aquell pas endavant, arriscat i inaudit en aquells temps, perquè tenia ben cobertes les espatlles per Djalma Santos, Orlando i Bellini. Aquell Brasil va popularitzar el 4-2-4 i els dos Mundials consecutius que va guanyar (1958 i 62) van ebcimbellar Pelé, Garrincha i Didí, però tenien la seva base en la solidesa defensiva.

Del tercer títol, el del 1970, sempre ens quedem amb el talent torrencial de Pelé, Rivelinho, Tostao, Gerson i Jairzinho, o amb el prodigiós lateral Carlos Alberto, però inevitablement oblidem que el triangle defensiu compost per Brito, Piazza i Clodoaldo subjectava tota la bastimentada.

El Brasil es va estavellar el 1974 i a continuació va arribar Sarrià, on el tòpic assegura que va morir el jogo bonito, però la realitat va ser que es va suïcidar: el problema no era acumular grans talents al centre del camp, els llegendaris Falcao, Sócrates, Zico i Toninho Cerezo, sinó el desastre a les dues àrees. El Fred tan criticat aquests dies per la seva ineficiència rematadora supera de molt aquell Serginho que lluïa, tristament, el 9. Júnior era un meravellós lateral la inconsistència tàctica del qual deixa en calçotets la de l'actual Marcelo. Itàlia era dura, valgui'ns Gentile d'exemple, però no practicava el catenaccio com es va dir, sinó un joc elàstic i versàtil; a Antognoni, Tardelli, Conti, Cabrini o Scirea els sobrava talent tècnic. El Brasil no va perdre aquell partit per ser massa artístic, sinó excessivament incaut.

Després de corregir-se bastant i jugar encara millor, també va quedar fora del Mundial següent en una tanda de penals i llavors sí, llavors el Brasil se'n va anar a l'altre extrem i va substituir els seus migcampistes artístics per metal·lúrgics.

Equilibris repetits

Notícies relacionades

Amor incondicional

Barbosa, Zico i Bernard

La verdadera realitat de la selecció brasilera ens indica que les seves grans gestes sempre es van forjar a partir d'uns equilibris repetits: tres defenses formidables acompanyats d'un lateral amb llibertat, ma non troppo; un centrecampista de gran rigor tàctic, però acompanyat per dos d'enorme categoria tècnica; i un pes contundent en l'atac, sense discussió ni mitjanies.

En les tres dècades transcorregudes des de la catàstrofe de Sarrià-82, el Brasil no ha aconseguit conjuntar amb precisió aquests elements, encara que en alguns casos s'hi ha aproximat. En els triomfs del 1994 i 2002 va blindar amb formigó el centre del camp amb Dunga o Mauro Silva i va posar dinamita a l'atac amb Rivaldo, Bebeto o Ronaldo . Els resultats van beneir la recepta, però la recepta amagava verí al seu interior com hem comprovat aquests dies perquè quan va haver de remuntar una verdadera adversitat el formigó preparat per Scolari es va confirmar inútil i no hi va haver dinamita a cap cartutx. El Brasil ressorgirà si sap llegir bé les lliçons del seu passat.