Un museu perquè ningú oblidi el confinament

Un any després del primer confinament, aquest dijous 18 de març s’inaugura a Brussel·les un museu temporal i col·laboratiu per homenatjar i preservar el relat d’aquest «període insòlit».

A l’entrar a la sala, crida l’atenció un caiac de color vermell que descansa sobre el terra del passadís central, com si algú l’hagués tret del traster per utilitzar-lo, després de bastant temps sense fer-ho, i més tard l’hagués oblidat allà. A prop, a l’esquerra d’una sèrie de fotografies de persones fent tasques quotidianes com menjar, teixir o jugar al ping-pong, penja del sostre una llarga cortina feta de rotllos de paper higiènic, que fa les vegades de mampara de separació amb l’entrada a la galeria. Una mica més endavant, a prop del caiac oblidat, emergeix la figura d’un cotxe de mida petita que, no obstant, el fet de ser de cartró li atorga el mèrit de ser bastant gran.

En una de les parets pròximes al petit gran cotxe, Loïc mostra orgullós una de les seves fotografies, en què apareix un noi caminant dins una enorme nau industrial abandonada, que fa dos segles era una gran fàbrica i que ara els joves visiten com a entreteniment, «ja que les altres coses estan tancades», diu.

«La meva mare plora»

«La meva mare plora. Està plorant perquè encara no sap què passarà amb ella i amb el meu pare». El text exposat al costat de les fotografies també és del Loïc. El va escriure durant el confinament i el va publicar a Facebook, on poc després es va fer viral.

«Malgrat perdre contacte social, el fet d’estar amb la meva família va ser molt reconfortant per mi»; reconeix Loïc Crobbedu, estudiant de la Universitat Lliure de Brussel·les (ULB) i un dels centenars d’alumnes que han volgut aportar les seves obres, objectes i testimonis a l’exposició. Els pares del Loïc van haver de tancar el seu petit negoci a causa de les restriccions per la Covid-19, motiu pel qual va escriure aquesta carta oberta, en què es queixa de la falta d’ajudes per als autònoms del país.

Museu temporal col·laboratiu

A l’espai reservat a les imatges fetes pel fotògraf Charles Chojnacki el primer mes del confinament a l’Hospital Erasmus de Brussel·les, Nathalie Levy, membre del departament de Cultura de la ULB, explica a Efe que en realitat no es tracta d’una exposició, sinó d’un «museu temporal», ja que «no tenim dates». La idea de crear el museu va néixer de dos departaments de la ULB: el de Cultura va reunir més de 150 objectes, dibuixos, històries, fotos, muntatges i, fins i tot, vídeos musicals, mentre que el d’Arxius va recollir testimonis, manuscrits o digitals, escrits per membres de la comunitat universitària.

A l’exposició, que es pot visitar a la Sala Allende de la Universitat Lliure de Brussel·les, es poden veure dibuixos i pintures, vídeos, relats i poemes i, fins i tot, mampares facials de protecció amb dibuixos d’escenes que evoquen tot el que s’ha viscut en aquesta pandèmia. «Ens vam quedar molt sorpresos de rebre tantes coses», reconeix Levy, que assegura que l’objecte principal del museu era «reunir objectes que fessin que la gent recordés el que hem viscut tots junts».

A més, tot i que el «museu» s’inaugura aquest dijous, 18, encara està incomplet, ja que els organitzadors conviden els visitants que continuïn aportant els records que tinguin del seu confinament per ampliar-lo. «Volem crear una història comuna», indica amb entusiasme la Nathalie, «volem preservar la memòria d’aquesta situació, perquè tenim la sensació que estem vivint una cosa nova en la història».

L’art com a forma d’expressió

El cotxe de cartró, explica Levy, el va construir una mare per als seus fills, amb la intenció de poder «portar-los» a comprar una hamburguesa a una cadena de menjar ràpid després del confinament dur.

La canoa, que tant destacava a l’entrar a la galeria i que és la imatge del museu, és una irònica referència a la recomanació que va fer el primer ministre belga d’anar a fer caiac després del confinament, cosa que la majoria de la població «es va prendre a broma», explica la Nathalie. Misteri resolt.

Notícies relacionades

¿Per a què serveix aquest ‘botó màgic’ del cotxe? «Pots desfer l’accident»

Aquest és la ciutat més lletja de Catalunya, segons la intel·ligència artificial

«Crec que aquestes obres d’art han de ser conservades, perquè són, bàsicament, part de la nostra història», argumenta el Loïc, que creu que preservar la memòria i aquests records és important per «adonar-nos-en de com la gent se sent» en aquestes situacions. «Crec que l’art és la millor manera d’expressar alguna cosa quan estem en crisi, perquè és molt difícil fer-ho amb paraules en una conversa», sentencia, després de fer-se la foto de família amb els organitzadors davant el gran mural de retrats dibuixats amb mascareta.

Mentrestant, «ningú més que jo veurà o escoltarà les llàgrimes i sanglots de la meva mare», acaba dient el text del Loïc, un més dels milions de persones que han viscut una història, una memòria comuna, i que segons els organitzadors d’aquesta mostra mereix ser conservada.