13 jul 2020

Anar al contingut

el rescat d'un robí de la literatura espanyola

¡L'Anacronópete desafia El Ministerio del Tiempo!

Davant de l'apassionant capítol que s'acosta dimarts, convé abans conèixer el què, com i quan de l'invent més gran de la ciència-ficció espanyola

Carles Cols

¡L'Anacronópete desafia El Ministerio del Tiempo!

Esglai, com a mínim, és el que van causar els minuts finals de l’últim episodi d’‘El Ministerio del Tiempo’, com si de sobte i fora de guió hagués irromput en el rodatge el DeLorean de Marty McFly o, una cosa que alguns van suggerir erròniament immediatament a les xarxes socials ministèriques, la mateixa nau extraterrestre TARDIS del Doctor Who, far britànic de la ciència-ficció televisiva.

A l’espera que en el pròxim episodi de dimarts prossegueixin les aventures dels personatges de la sèrie, un nom difícil de pronunciar la primera vegada que s’intenta s’ha fet popular en menys d’una setmana, l’Anacronópete, la imaginada màquina del temps inventada per un presumpte potentat saragossà el 1881, Sindulfo García, amb sarsuelesques intencions, perquè la seva meta real no era viatjar pel temps a la recerca de coneixement, sinó recalar en alguna època en què no estigués malament vist que es casés amb la seva neboda. ‘L’Anacronópete’, llibre extint fa un parell d’anys, ressuscitat per una entusiasta editorial valenciana i ara llançat a la fama definitiva gràcies a l’exitosa sèrie de RTVE, és, així ho reconeix la mateixa British Library, la primera novel·la de la literatura universal en la qual apareix una màquina de temps, una desena d’anys abans, que no és poc, que H. G. Wells publiqués la seva cèlebre versió del tema.

L’autor d’‘El Anacronópete va ser Enrique Gaspar Rimbau (1842-1902), diplomàtic de carrera, però entusiasta, sobretot, de les arts teatrals. Va ser un prolífic autor de sarsueles i altres obres d’embolics que, segons explica el ‘gasparòleg’ Andrés Massa (peça fonamental en la recuperació d’‘El Anacronópete’ com després s’explicarà) va patir un atac de sana enveja quan va veure que ‘La volta al món en 80 dies’, de Jules Verne, va ser portada a escena com un musical sense escatimar en mitjans (davant del públic apareixien fins i tot elefants) i va aconseguir un èxit monumental. És clar, les aventures de Phileas Fogg i el seu majordom Passepartout propiciaven uns espectaculars canvis d’escenari (Suez, Bombai, Hong Kong, Yokohama, San Francisco...) i com que la idea ja estava agafada per VerneGaspar va reciclar la fórmula però amb viatges en el temps, perquè els seus protagonistes escapessin a trets de ser devorats pels lleons al circ de Pompeia abans de l’erupció del Vesubi o perquè poguessin visitar Isabel I de Castella i dir-li que aquell tal Cristòfor Colom era un tipus de confiança.

El cos d’hússars que acompanya Sindulfo s’obre pas a trets al circ de Pompeia abans de l’erupció del Vesubi. / editorial gaspar rimbau

Enrique Gaspar era un home de món. Va travar amistat durant la seva etapa a França amb Camille Flammarion, una cosa així com el Carl Sagan de l’època, i d’una de les seves obres, ‘Lumen’, va treure aquesta idea de viatjar pel temps, però no com un esperit o en somiejos, sinó ‘comme il faut’ a finals del segle XIX, amb una màquina voladora i amb electricitat. Té el seu mèrit. La bombeta acabava de néixer, però els germans Wright encara no havien portat a terme el seu primer vol, una mica gal·linaci. L’Anacronópete era, segons com es miri, inconcebible en la seva època. Funcionava, segons explicava Sindulfo al llibre, perquè volava a velocitats més que supersòniques cap a l’est, de manera que en un dia de viatge retrocedia 480 anys en el temps. Era un desafiament a les lleis de la física per al qual era necessari prendre precaucions, com prendre un xarrup de l’anomenat fluid García, que evitava rejovenir o envellir segons si s’anava endavant o enrere en el calendari.

La paradoxa del temps ‘avant la lettre’

L’autor pretenia que ‘L’Anacronópete’ s’estrenés el 1881 com una sarsuela en tres actes, però ningú es va atrevir amb una aventura com aquella, per cara. Si algun dramaturg s’anima, el llibret original es conserva a la Biblioteca Nacional. El cas és que Gaspar, al estar-hi conforme, va reciclar el text i el va publicar el 1887 com una novel·la a través d’una editorial barcelonina, Artes i Letras, i és en la lectura d’aquesta versió definitiva quan s’entreveu que, poc o molt, va començar a prendre consciència del que havia creat. El concepte de la paradoxa temporal, és a dir, el perill d’alterar el passat i les seves conseqüències en el present, apareix clarament plantejat al llibre. La repera.

H. G. Wells va publicar ‘La màquina del temps’ el 1895, però, coses que passen, ni tan sols descrivia a les seves pàgines l’aspecte real del seu invent (la imatge més coneguda la hi va proporcionar meravellosament George Pal a la pel·lícula de 1960). Gaspar no va escatimar pàgines per detallar aquest prodigi mecànic, però a l’Espanya en la qual poc més tard es popularitzaria l’unamunià «que inventin ells», l’Anacrónopete no va passar de ser descrit a la premsa com «una màquina pintoresca». Sorprenia més el fet que volés que no la proposta que pogués portar algú a conèixer Noé dies abans del diluvi.

L’Anacronópete, en una de les il·lustracions originals de Francisco Soler. / editorial gaspar rimbau

‘L’Anacronópete’, com a llibre, va caure en un relatiu oblit, paradoxalment, víctima del temps. Als anys 50 es va publicar una tesi doctoral sobre Enrique Gaspar. Círculo de Lectores va revisitar l’obra, però una mica mutilada i, sobretot, sense totes les formidables il·lustracions de Francisco Soler. La flama es podria haver apagat definitivament fins que, ja entrat el segle XXI, la hispanista Andrea Bell i la professora Yolanda Molina-Gavilán es van adonar que, en realitat, l’Anacronópete no tenia antecedents literaris.

La màquina del temps era més espanyola que la truita de patates. Qui ho havia de dir. Va ser així com va entrar en escena Andrés Massa, professionalment procedent del món de disseny, que sorprès davant de la gran noticia es va proposar ressuscitar el llibre original, tasca gens fàcil, perquè l’únic que va trobar en un primer moment eren pàgines mal escanejades i de vegades incompletes. «Al final, vam trobar una primera edició de 1887 en una botiga de llibres vells de la Patagònia argentina», explica Massa. Va pagar gustosament els 200 euros que li demanaven per l’exemplar, que estava ben conservat, però després, pàgina a pàgina va ser necessari restaurar-lo. Va caldre adaptar l’ortografia a les normes actuals de la Real Academia Española, va caldre trobar una tipografia equivalent, que va al final va resultar ser la Linux Libertine, i, sobretot, posar-hi la resta per interpretar les referències culturals de l’època, perquè dir avui dia que algú és més conegut que La Bernaola deixa el lector en blanc, perquè aquesta va ser una tremenda assassina ajusticiada amb el garrot, de la qual se’n va parlar molt durant un temps.

I després estaven les referències culturals que mai s’haurien d’haver perdut, com el coneixement de la història i de la Grècia clàssica que pel que sembla eren comuns al segle XIX, sense tanta xarxa social i Youtube que atordeixen el bon saber, i que permetien a Gaspar dir que Sindulfo estava fet un Cressus per remarcar la seva immensa fortuna personal. Pel que sembla, el lector entenia sense perdre el fil que es referia a l’hedonista i acabalat últim rei de Lídia.

Que ‘El Ministerio del Tiempo’ li dediqui un capítol a l’Anacronópete és una genial pirueta narrativa, ja que el que els creadors de la sèrie fan setmana rere setmana no està tan lluny del que fa 133 anys deia Enrique Gaspar per boca de Sindulfo García: «En efecte, gràcies a l’Anacronópete un pot esmorzar a les set a París, al segle XIX; dinar a les dotze a Rússia amb Pere el Gran; menjar a les cinc a Madrid amb Miguel de Cervantes Saavedra –si té amb què aquell dia– i, fent nit durant el viatge, desembarcar amb Colom a trenc d’alba a les platges de la verge Amèrica». Doncs això, prenguin el seu didalet de fluid García i pugin a bord, que ens en anem.