Kiko se'ns deprimeix

Atesa la meva tendència natural a la malenconia, no em prenc mai de broma les depressions de ningú. Això m’ha convertit, des de fa uns dies, en l’únic espanyol que no es fot de la caiguda moral de Kiko Rivera -l’artista abans conegut com a ‘Paquirrín’ i DJ Kiko-, que és motiu d’irrisió per part del sector més despietat de la nostra població, que es resisteix a acceptar que algú que consideren un gandul de set soles que viu amb l'esquena dreta des que té ús de raó pugui haver caigut en aquesta malaltia tan estesa entre nosaltres, com demostra l’elevat ús de fàrmacs entre totes les capes socials d’aquest beneït país.

Riure’s del pobre Kiko és una de les aficions favorites dels espanyols, com demostra un mem que vaig veure recentment i que consistia en tres fotos del noi sota la paraula ‘Trivago’. I un pensa que ja podrien prendre-la amb un altre, ja que entre totes les figures de l’avern que surten a la pantalla del televisor, el pobre Kiko és dels menys nocius. A mi em cau bé, i encara que no el conec, detecto en ell una ingenuïtat i una bona fe que el situen a anys llum d’altres ‘celebrities’ d'estar per casa.

Notícies relacionades

¿Per a què serveix aquest ‘botó màgic’ del cotxe? «Pots desfer l’accident»

Aquest és la ciutat més lletja de Catalunya, segons la intel·ligència artificial

Encara que no ho sembli, aquest xaval ho ha tingut tot en contra des de la més tendra infantesa: ha viscut sempre en un circ mediàtic, és de natural poc afavorit i té un germanastre torero que fa goig de veure, no va conèixer el seu pare i va sobreviure a una infantesa amb la ‘tita’ María del Monte i, sobretot, amb Encarna Sánchez, aquesta barreja sinistra de la senyora Danvers de ‘Rebeca’ i el Monroe Stahr de ‘El último magnate’, la novel·la inacabada de Scott Fitzgerald, a l’adolescència l’esperava Julián Muñoz, àlies ‘Cachuli’ ulián Muñoz,‘Cachuli’ -quan li van preguntar si pensava anar a veure'l a la garjola, l’home va dir que li semblava un bon paio, però que a ell la presó li portava mala sort i no pensava trepitjar-la ni de visita-, com que els estudis no eren el seu fort, es va apuntar a la faràndula audiovisual -era l’època que es va fer imprimir unes targetes en què es declarava “inaugurador de discoteques i tastador de croquetes” -, va haver de patir per nòvies que se li apropaven per ser famós i que després sortien en pilotes a‘Interviú’ i en malparlaven dient que era un avorrit al llit i que li cantaven els peus...

Va seguir la conya quan es va fer discjòquei i cantant -malgrat el seu meritori duet amb la rossa tenyida de ‘Papi chulo’-, i ara que es deprimeix, prossegueix la burla. Una mica d’humanitat, amics: deixem-lo patir en pau.