Camp de batalletes

Gascoigne i l’escàndol de ‘la cadira del dentista’

. Anglaterra-Escòcia, torna l’enfrontament més vell del món: segle i mig de partits.

. L’inefable ‘Gazza’ va marcar un golàs a l’Eurocopa-96 i la celebració va ser una burla a la premsa.

. El clàssic britànic va establir el rècord de públic a Hampden Park el 1932: unes 180.000 persones.

England v Scotland

England v Scotland / Stu Forster (Getty Images)

3
Es llegeix en minuts
Eloy Carrasco
Eloy Carrasco

Periodista

ver +

Anglaterra-Escòcia: torna el duel més vell del món, i no és un dir. Va ser el primer partit de futbol internacional de la història, documentat fa gairebé un segle i mig, el 30 de novembre de 1872, a Glasgow, en un camp de criquet sobre el qual havia plogut copiosament durant tres dies, amb una cinta com a travesser entre els pals de les porteries, que tampoc va fer gaire falta.

Per culpa del fangar o de la poca perícia dels contendents, el partit va acabar 0-0. «És fàcil admetre que es tracta d’un joc recomanable per als temorosos de la duresa del rugbi», va escriure el ‘North British Daily Mail’, que també va consignar que hi va haver 4.000 espectadors, «incloent-hi un bon nombre de senyores», a raó d’un penic per cap.

El rècord de públic

Des d’aleshores, s’han enfrontat aquests enemics, no cal dir que inseparables, amb 48 victòries angleses, 41 escoceses i 25 empats. Tots aquests enfrontaments deuen haver donat per escriure enciclopèdies senceres i han deixat molts rècord: potser una de les assistències més impressionants a un partit a Europa. El 17 d’abril de 1937 van acudir a Hampden Park 149.415 persones.

Més ben dit, aquest va ser el nombre d’entrades venudes, perquè els testimonis amb bon ull van dir que a les tribunes, escales, murs, passadissos i teulades de l’estadi colossal de Glasgow es van aplegar no pas menys de 180.000 ànimes. Unes 30.000 van arribar des d’Anglaterra en trens atapeïts.

Es va imposar Escòcia en la selecció d’un jove Stanley Matthews, l’home que va guanyar la primera Pilota d’Or gairebé dues dècades després (va jugar fins als 50 anys) i la ciutat va ser una festa completa, sense morts, ni ferits, ni notícia d’un simple arrest al camp o als voltants. Els ‘hooligans’ encara eren a l’ou.

Per raons molt diferents, un altre moment memorable d’aquesta rivalitat va tenir lloc a l’Eurocopa de 1996, la de ‘Football is coming home’. Wembley va acollir el clàssic britànic i Paul Gascoigne («quina pena d’home, un cervell de 6 anys en un cos de 30», va dir un dels seus patidors entrenadors) va fer un gol fabulós: internada amb barret sobre un defensa rival i, sense deixar caure la pilota, entroncament per batre Andy Goram, company de club al Glasgow Rangers.

El gol apareix en moltes recopilacions històriques, s’ho mereix, però la celebració també és digna d’explicar. Va marcar el gran ‘Gazza’ i es va tirar a terra, va obrir braços i boca de forma especialment pallassa i els seus companys el van regar amb una ampolla de beguda isotònica. Era una manera de burlar-se d’una portada de The Sun, que, com té o tenia ulls i orelles fins a la fi del món, va caçar Gascoigne i bona part de la selecció anglesa una setmana abans del seu debut al torneig en una malifeta que, lògicament, va publicar en portada amb un vociferant titular dels seus, «¡Vergonyós!», seguit d’un subtítol directe com un puny en un pub: «Mirin Gazza, un gamarús borratxo sense orgull».

En un bar de Hong Kong

Durant una gira de preparació per a l’Eurocopa, els anglesos van parar a Hong Kong. El seleccionador, Terry Venables, els va donar una nit lliure, però va enviar de carrabina el seu segon, Bryan Robson, que aviat va quedar superat pels esdeveniments.

Notícies relacionades

L’acte abominable en qüestió va consistir en el fet que, mentre es feien unes cerveses en un bar, els jugadors van descobrir una cadira de dentista i algú, segurament ‘Gazza’, que per a les malifetes era únic, va tenir una ocurrència: s’hi asseia un i els altres abocaven sobre la seva àvida boca ginebra, tequila, whisky... I que passi el següent. No era època de mòbils, però el cas és que unes fotos de la gresca van acabar a la redacció de ‘The Sun’, un diari que sempre ha sabut com treure partit de les debilitats humanes.