Espanya, més jugadors de Madrid, però cap del Madrid

Tot i que la traumàtica mesura adoptada pel seleccionador de prescindir del capità ha originat un tsunami que ha esquitxat la tumultuosa concentració, agreujada encara més pels dos positius per coronarivus: Busquets, que segueix a casa seva a Barcelona, pendent d’unir-se al més aviat possible al grup, i Diego Llorente, que va donar un fals positiu, per la qual cosa ja es va entrenar amb dels seus companys.

Espanya, l’Espanya de Luis Enrique, surt avui a l’aparador europeu convertida en una de les grans incògnites del torneig. Després de dies d’enorme tensió, per por d’un contagi del grup, el tècnic va respirar alleujat perquè ara només està pendent del que passi al camp i no del que li diguin els metges i el protocol sanitari per la pandèmia.

Sense poder blanc

Sense poder blanc«Aquestes situacions ens han fet més forts com a grup», va admetre Diego Llorente retratant la cohesió d’una selecció col·locada sota sospita i presidida per la desafecció de l’afició cap al seu equip, dolguda com està, a més, pels fracassos encadenats durant les tres últimes grans cites. Amb Del Bosque primer a Brasil-2014, després a França-2016 i amb el breu Hierro a Rússia-2018. 

Des de Krasnodar, amb la crisi atòmica de Lopetegui marxant gairebé d’amagat sense poder dirigir Espanya en un partit del Mundial, a Sevilla-2021 el canvi és total. I el poder del Madrid, que va ser l’equip que més va aportar (6), ha desaparegut per complet.

No li va tremolar el pols a Luis Enrique per prendre la mesura més impopular que es recorda en els últims grans tornejos. Això ha deixat profundes ferides entre Ramos i Luis Enrique, dolguts tots dos, danyats tots dos per aquest enverinat cas. El capità es queixa del tècnic. La federació es queixa del defensa. Tot sota murmuris, sense que ningú obri la boca.

Un equip coral

Un equip coralTampoc és necessari perquè es tracta també d’una guerra mediàtica que ha tocat el nervi de la selecció. L’artèria principal, una cosa que ningú va gosar tocar abans. I més problemes que se li acumularan si a partir d’avui la seva selecció no funciona en aquesta Eurocopa. La blanca i madridista Espanya del 2018 (Ramos, Carvajal, Nacho, Isco, Asensio i Lucas Vázquez) deixa pas ara a una Espanya sense un color tan definit.

És una amalgama molt més coral, plena de tonalitats diferents, on l’equip més representat és el Manchester City de Guardiola, amb quatre futbolistes: Rodri, Laporte, Ferran Torres i el ja blaugrana Èric García. El Barça, amb tres (Busquets, el nou capità, Alba, el nou segon capità, i Pedri), és el segon club més important d’aquesta nova selecció, on Atlètic (Koke i Marcos Llorente) i Vila-real (Pau Torres i Gerard Moreno) injecten l’energia que es veu al país en un grup que juga lluny de casa.

Notícies relacionades

L’Eurocopa d’Anglaterra exhibeix el ‘boom’ del futbol femení

L’Espanyol vol volar alt davant el Cadis

Hi ha 14 jugadors (10 dels quals a la Premier, 2 a Itàlia, un a França i un altre a Alemanya) que no estan cada cap de setmana pels estadis espanyols, un altre símptoma més que evident que el talent s’exporta tant que el que abans es veia a casa ara s’ha de disfrutar per la televisió.

A aquest nou ordre, i enmig de dificultats sense fi, ha intentat Luis Enrique donar-li una idea comuna. No només en l’aspecte tàctic sinó una idea col·lectiva perquè tots trobin el refugi adequat, fugint de l’enorme soroll que genera no veure cap jugador blanc vestit de vermell. Són set de nascuts a Madrid. Quatre d’ells van trepitjar el Bernabéu (Morata, Marcos Llorente, Sarabia i Diego Llorente) i tres venen del bressol atlètic: Koke, Rodri i De Gea. És una selecció sense estrella de referència on tot apunta a la banqueta. A la paraula de Luis.