El Crystal Palace trenca el cor al Rayo Vallecano

"Porta-la al barri, amor meu". Si el futbol fos literatura, el final hauria estat escrit fa temps. La fascinant història del "puto Rayo", com l’anomenen els seus enamorats, no podia acabar malament. Havia forçosament d’acabar bé, amb el mite Óscar Trejo aixecant a Leipzig una Conference League que mai va somiar. Però el futbol, ai, tendeix amb massa freqüència a pivotar sobre els recursos narratius de l’anticlímax i a siluetejar ànimes condemnades al turment etern per un poderós anhel frustrat.

"Porta-la al barri, amor meu", es llegia a la pancarta desplegada pels 12.000 vallecans que van envair Leipzig. La van recollir, mentre el cobejat títol ja es dirigia cap a les vitrines del Crystal Palace, amb el mateix orgull amb què l’havien desplegat dues hores abans. No, el Rayo, no va ser capaç de portar la copa al barri, amor meu, però no hi ha retret possible per als homes d’Iñigo Pérez.

Aquest Rayo avui desconsolat es recordarà per sempre per la seva genuïna representació del que és el club, la seva afició, el barri. Avui i durant tota una temporada en què van desafiar les lleis més elementals sense deixar mai de banda la seva identitat. Al contrari, aprofundint-hi amb una determinació infrangible.

Batalla ho va entendre tot

Perquè el Rayo, en realitat, s’explica en un gest heterodox d’Augusto Batalla quan la il·lusió encara vivia. En el minut 35, es va asseure a la gespa i el rayisme va tremolar durant uns segons. Però no, no estava lesionat. El porter argentí va observar una emergència mèdica a la grada i no va dubtar a cridar l’atenció de l’àrbitre, malgrat el risc que a l’asseure’s desprotegiria la seva porteria. Pocs minuts després, l’àrbitre va ordenar la represa, mentre Batalla, insubmís, cridava fort que no es podia jugar fins que el seguidor vallecà no fos evacuat. No li va quedar més remei que continuar jugant de mala gana.

Era la primera intervenció de Batalla en tot el partit, ja que el Palace va ser incapaç de generar perill en aquesta primera part fins que, ja en el descompte, Mitchell va rematar de cap fora des de l’àrea petita i sense cap oposició. Un altre ensurt, aquest esportiu, després de dues ocasions d’Alemao i Unai López, per a un empat a res just en el descans.

Notícies relacionades

L’elit mundial de l’escalada se cita a Alcobendas

El Barça confirma que Xavi Pascual abandona el Barça

Tot es movia en l’àmbit de la intranscendència, una bona notícia per a un Rayo que no era el favorit a la final. Fins que de sobte, Wharton va trobar camí net en una conducció, va engaltar un xut llunyà i Batalla només va aconseguir refusar el cor dels seus dominis. I allà, amb la daga preparada, hi havia Mateta a punt per ajusticiar els vallecans.

Cinc minuts després, Yeremy Pino va amenaçar amb l’ensorrament total amb una falta directa que va rebotar en els dos pals. El Rayo es va recompondre, encara amb més de mitja hora per davant, però ja no hi va haver manera d’esquerdar el rocós Palace. La copa no se’n va anar al barri, però aquest equip perviurà sempre al cor dels seus carrers. Tant de bo el futbol fos literatura.