Cruyff, Pep, Messi i... Alèxia

Johan Cruyff, la figura més important de la història del Barcelona, el mateix que com a futbolista va treure el club de l’Edat Mitjana i que com a entrenador li va arrencar els complexos d’inferioritat assegut sobre una pilota, va ser acomiadat de mala manera per Joan Gaspart, l’esbirro llavors de l’expresident Núñez, amb cadires que van tenir més altura que la dignitat dels que manaven. Guardiola, al qual ja li van fer la vida impossible com a jugador, ha sigut elevat al firmament del futbol anglès després d’una dècada, sí, a la banqueta del Manchester City –aquí, el rosellisme no li va donar massa importància al fet que sublimés el llegat de Cruyff i conjugés l’art amb un èxit que els ponents de Harvard donaven per descomptat–. Mentre que Messi ho hauria donat tot per acomiadar-se del barcelonisme amb les botes posades, va haver de tocar el dos perquè, deien els d’ara, no hi havia manera d’ajustar el seu contracte a les normes del límit salarial.

Res d’això ha passat amb Alèxia, integrant, només faltaria, d’aquesta iconografia barcelonista que va aconseguir una transformació esportiva i cultural del club en moments clau de la seva història. Tot i que, en el seu cas, d’una manera encara més radical. Perquè Alèxia ha viscut les dues cares del futbol femení, des dels temps en què, encara a l’Espanyol, t’entrenava qualsevol que passés per allà, exercitant-se a les tantes i on no molestessis, fins aquesta època en què, després de guanyar dues vegades la Pilota d’Or i eliminar per sempre la condescendència que atacava les jugadores, va poder recollir els fruits a un esforç que només ella pot entendre. Ja no només aquells divendres a la tarda que es deixava les cames a la plaça de l’Ajuntament de Mollet sent l’única nena que jugava a futbol, sinó quan, com a premi dels patrocinadors per anar convocada al Mundial del Canadà, li van regalar una tassa per posar-se cafè. Amb logotip, faltaria més.

Notícies relacionades

Les eleccions del Reial Madrid se celebraran el 7 de juny a Valdebebas

Woman i SPORT, rendits al poder de l’esport femení

A l’Alèxia, sent una nena, la van deixar una vegada fora de la selecció catalana perquè l’entrenador veia que no defensava, que no s’esforçava prou. Al seu pare, Jaume, que va morir dos mesos abans que pogués tornar a un Barça on va acabar regnant, allò no li va agradar ni un pèl. No va anar a demanar explicacions al presumpte dolent de la pel·lícula, l’entrenador, sinó a la seva filla. I li va fer veure que, per bona que fos, per talent que tingués, si no corria més que la resta, mai podria arribar a un somni que, per desgràcia, no depenia només d’ella. Perquè la societat no només negava la dona en el futbol, sinó que l’aixafava i la humiliava.

Fa uns anys, el que aquí escriu li va preguntar si era somiadora. I Alèxia, que mai es va deixar ennuvolar per la fama, i malgrat la creixent pressió dels que hi van voler veure un reclam publicitari en comptes d’una futbolista sense igual, va respondre que només creia en els somnis que es podien aconseguir. Busquin allà la resposta a la seva grandesa.