Immersos en la merda

Un veu l’equip jugar i no s’assembla gens al de la primera volta per una raó evident: perquè la desconfiança s’ha carregat el futbol. No juguem a res. Tot es redueix enviar centrades a l’àrea perquè o bé Roberto o bé Kike rematin de cap i a veure si sona la flauta. Dilluns no hauríem guanyat ni al penúltim i vam sumar un punt perquè la Moreneta ho va decidir així, de manera que confiaré més en els desencerts dels nostres perseguidors que en els nostres propis mèrits. O sigui, que n’hi hagi tres de pitjors.

Sabuda per tots la poca presència del RCDE en els mitjans de comunicació a Catalunya, ¿com és possible que un periquito com un servidor no aprofiti aquesta columna per enviar missatges positius als lectors? Fàcil: perquè reuneixo, per aquest ordre, les tres P: persona, pare i periodista. I n’hi afegeixo una altra: periquito.

Un club singular

¿I el president del club, però? Somriu, és simpàtic, el vam veure a l’octubre durant l’acte del 125è aniversari, però públicament no apareix. És una manera de gestionar des de la discreció, igual que a la pàgina web, en què apareix a la pestanya club, informació corporativa, estructura organitzativa i consell d’administració. Aquí hi ha el nostre líder.

Notícies relacionades

Tretze partits de sanció per al porter Andrada

Sinner és encara massa per a un fantàstic Jódar

Miri, president: m’expliquen que la seva simpatia pels periodistes no és prèmium, però aquest club és tan singular que els seguidors mereixen alguna veu, una cara que els comuniqui la indignació que hem patit amb alguns arbitratges, perquè Manolo no ha de ser un permanent portaveu del club, o si escau Xavi Andreu, o alguna vegada Garagarza.

Com que som periquitos, però, som capaços de clavar-n’hi tres al Madrid. No se sap mai.