Llorente esborra la por de l’Atlètic

Dues vegades s’havia creuat l’Atlètic amb el Barça a la Champions i dues vegades havien prevalgut els matalassers. I tot i que havien passat deu anys des de l’última ocasió, va demostrar Simeone que la seva kryptonita blaugrana no caduca. Sospiren ara els blanc-i-vermells per un desenllaç diferent del d’aquests dos precedents, prolongat per les derrotes contra el Reial Madrid a la final. De moment, a semifinals, li tocarà visitar l’Arsenal o l’Sporting.

Va arribar a la penúltima ronda l’Atlètic després de descobrir que un objecte pot tenir sentiments. Almenys, sensacions. El Metropolitano es va convertir als quatre minuts, mentre acabava de fer-se fosc sobre Madrid i quan els últims raigs del sol sobre la graderia ja s’havien diluït, en una olla gegant que tremolava de por. Mentre Lamine, ja golejador, atiava els aficionats blaugrana ubicats al tercer amfiteatre, l’aterrida afició local no encertava ni a esbroncar-lo. Només insuflava la por cap al seu temple, mentre mussitava que, en certa manera, havia passat el que era previsible.

Lenglet desencadena el pànic

Perquè el principal asterisc al 0-2 del Camp Nou residia en la forçada titularitat de Lenglet al mig de la defensa, davant de les baixes de Pubill, Hancko i Giménez. Fa temps que el francès es panseix per mèrits propis al fons de la rotació de Simeone. Si algun matalasser considerava injusta la seva situació, ahir a la nit es va quedar sense arguments.

Retratat en els dos primers gols, temerari instants després del segon, en la jugada que va acabar amb Fermín sagnant a borbolls i Lamine seient sobre la pilota esperant, Lenglet era el millor jugador del Barça, com si encara portés la samarreta blaugrana, per sobre fins i tot de l’efervescent estrella de Rocafonda.

Els primers i previsibles xiulets al central francès van arribar tot just uns segons abans de la portentosa cavalcada de Llorente que va propiciar el gol de Lookman. El madrileny sempre al rescat dels seus companys, fins i tot en les seves tribulacions emocionals, com si hagués entès en aquell mateix moment que l’Atlètic necessitava ja que deixés de ser Clark Kent per posar-se la capa i salvar heroicament l’eliminatòria.

Però continuava imperant la por al Metropolitano, amb la nit ja tancadíssima, i només així s’explica que la màxima concentració de decibels de la nit es produís després de dues revisions arbitrals que van confirmar que Clément Turpin va tenir encara pitjor nit que el seu homònim i compatriota Lenglet.

I ara, la final de Copa

Notícies relacionades

"Si no hagués deixat de jugar, no hauria sigut mare"

El Brasil plora la mort d’Oscar Schmidt, millor anotador de la història

Va esclatar la grada blanc-i-vermella amb l’anul·lació per fora de joc del que era el segon gol de Ferran, de nou després de l’expulsió d’Eric Garcia, que va marxar del camp rascant-se la samarreta a l’estil Hulk Hogan, pres de la frustració. Des d’aleshores, només el cap d’Araujo va tallar durant un instant la respiració local.

I, després de l’ocasió darrera de l’Alexanco uruguaià, llavors sí, la por es va acabar. Amb el feliç afegit que cap jugador es perdrà per sanció l’anada de semifinals, ja que l’Atlètic no va veure una sola groga. I encara falta dissabte la final de Copa per a la que pot ser una de les millors setmanes de la història recent de l’entitat. "Volem guanyar-la, anem a totes", va dir el capità Koke, a tall de colofó.