El tap il·legal de Vrankovic a Montero compleix 30 anys

"El campió moral no té copa", sospira Xavi Fernández. Avui es compleixen 30 anys de la final de la Lliga Europea entre el Barça i el Panathinaikos a París i d’un dels escàndols més grans de la història del bàsquet: el tap il·legal de Vrankovic a José Montero quan feien falta cinc segons per al final que va frustrar la primera Eurolliga blaugrana. La premsa va parlar d’atracament, de robatori i de títol escamotejat. "El vam tenir a les mans i ens el van arrabassar", assegura Ferran Martínez.

El Barça va vèncer el Reial Madrid d’Obradovic, vigent campió, en les semifinals i es va plantar en la seva quarta final, després de les derrotes del 1984 contra el Banco di Roma i el 1990 i 1991 contra la Jugoplastika de Kukoc. La final seria contra el Panathinaikos i es presentava com un duel de comptes pendents entre Aíto García Reneses i Boza Maljkovic, enemics eterns des de l’any i mig que havien coincidit en el Barça com a general manager i entrenador.

El Barça, de blau, amb Banca Catalana al pit, va jugar tenallat, torturat per la llibreta de Maljkovic i per l’etiqueta de perdedor de finals. Al descans cedia per 35-25. A la mitja hora, per 49-37. Quan faltaven dos minuts i mig, per 63-52. La grada, grega, cremava en bengales i celebrava la victòria. Però el Barça va ressuscitar amb un 4-14. Galilea va aconseguir el 67-66 a falta d’1:03. "Aquella oportunitat que es va obrir en l’últim sospir va acabar d’aquella manera", lamenta Fernández. El Barça va recuperar una pilota in extremis i va armar un contraatac, i Montero es va plantar sol davant de la glòria, de la cistella més fàcil i alhora més èpica i important de la història del club. Faltaven 4,9 segons.

Un gegant de 2,18 metres

Va tirar contra el tauler per assegurar el tir. Però del no-res va aparèixer el colós Vrankovic, 218 centímetres, més rebots que punts en els seus dies en l’NBA, per tapar les portes de l’Olimp i desterrar el tir, la remuntada impossible, el títol. "Jo surto en la foto perquè salta per sobre meu. Sempre he tingut el dubte de si podria haver posat més el cul, de si el podria haver parat d’alguna manera", reconeix Fernández. Martínez, dret a la banqueta, recorda que va ser tan clar que la pilota havia tocat el tauler i que la cistella era vàlida que els jugadors van quedar "en xoc", "bloquejats, aturats" esperant una reacció arbitral que no arribaria. Moreno va aixecar els braços per demanar justícia, però als àrbitres se’ls havia empassat la terra, el pavelló. Fernández va recollir la pilota rebotada i admet que no sabia si havia de tirar o esperar. Al final la va cedir a Galilea i el partit va morir amb una penetració, enmig d’una confusió absoluta. "Tot va ser molt ràpid i molt lent", admet. Tot s’havia acabat. Ramon Trecet cridava en La 2: "Ha guanyat el Panathinaikos. Que quedi absolutament clar que el tir de Montero ha tocat el tauler i, per tant, era cistella". "Senyors i senyores, la FIBA a través dels àrbitres ha robat el partit al Barcelona", va afegir després.

"No ens ho podíem creure. Era una cosa increïble. Primer va ser una sensació de tristesa, però després sobretot era una barreja de molta ràbia i molta frustració, indignació, impotència i enuig. No era una jugada mil·limètrica, era un tap il·legal molt clar. Al vestidor, a l’hotel, en el viatge de tornada estàvem enfonsats", apunta Martínez. Andrés Jiménez, capità, va admetre al final del duel que la sensació era d’"una ràbia absoluta". "Ha sigut cistella. A més, el rellotge s’ha aturat durant uns segons i hi ha hagut una falta a Galilea. No tenim la Copa, però som els autèntics campions", va afirmar. "L’àrbitre ho portarà en la seva consciència tota la vida, perquè no es pot treure d’aquesta manera una Copa d’Europa a un equip", va dir Montero. Trenta anys després agraeix la trucada d’EL PERIÓDICO, però explica que no li ve de gust parlar d’aquell partit, cansat d’aquella jugada i d’aquell Vrankovic que encara el persegueix.

Una reunió que no va canviar res

Els àrbitres, el francès Pascal Dorizon i l’israelià Reuben Virovnik, van reconèixer l’error davant d’Aíto i Salvador Alemany, directiu de la secció, després de veure l’acció repetida. El Barça va impugnar el partit tot just acabar i va demanar que es repetissin els últims sis segons, amb un foli de 18 línies escrit a mà. La FIBA es va reunir a l’hotel Concorde Lafayette i a les quatre de la matinada va arribar el xiulet final: rebutjava la petició blaugrana perquè no es podien discutir les decisions dels àrbitres i la taula tot i que el vídeo evidenciés els seus errors. Joan Gaspart, vicepresident, va avançar que el club regalaria una copa a cada jugador "en record d’un trofeu que van guanyar i no els van donar". "Va ser un robatori amb premeditació i traïdoria", va dir Josep Lluís Núñez i Navarro, fill del president i també directiu.

Notícies relacionades

El Barça segueix en caiguda lliure i naufraga contra un Mònaco en crisi (93-86)

El Girona pesca al Bernabéu davant un Reial Madrid en ruïnes

Més tard fins i tot va arribar el reconeixement per part de la FIBA dels errors comesos i el prejudici causat. El Barça era el campió moral. "Però allò no va ser cap consol. També vam sortir al Camp Nou com si haguéssim guanyat. Tot allò només feia més gran la frustració", reconeix Martínez. "M’agradaria pensar que hem guanyat, i amb el vídeo a la mà ho hem fet, però a mesura que passen les hores tenim una sensació més gran d’abatiment. Hem tocat el cel, però no l’hem arribat a agafar", va lamentar Montero al seu dia.

Fernández diu, amb un somriure d’aquells que emanen dolor: "No m’he mortificat i no m’he fet l’harakiri i he anat a buscar el partit, però quan em surt el vídeo no giro la cara. Veig la jugada i és un cúmul de sensacions i de records. Així és la vida. Estaria bé que algun dia el vídeo fos diferent, però al final sempre apareix Vrankovic. És el dia de la marmota".