Berta Abellán, campiona del món de trial: "De vegades penso a deixar-ho, però, si ho faig, ¿qui lluitarà per nosaltres?"

De vegades, aconseguir un somni no canvia gairebé res. Berta Abellán (Terrassa, 1999) ha destinat la seva vida al trial, i tot aquest sacrifici va obtenir la seva recompensa quan es va proclamar campiona del món. Això va ser fa ja uns mesos i des d’aleshores no ha parat de guanyar. Això sí, la seva vida amb prou feines ha canviat. La pilot reclama respecte per a les esportistes i que se les tracti com el que lluiten per ser: professionals.

Es va proclamar campiona del món fa uns mesos. ¿Com està sent ara la seva vida?

Hi ha hagut un canvi bastant fort, la veritat. El trial al principi era més com un hobby i, de sobte, al veure que havia de buscar-me la vida, que ja tenia alguns patrocinadors i responsabilitats, i en el moment en què entro en una marca com Escorpa, que ja confia més en mi, va ser quan vaig dir que m’hi aplicaria més. Em diuen: "No vull que vagis amb la Federació Espanyola, vull que vinguis amb mi a l’equip i que et sentis com una pilot oficial». Ja no t’esforces només per tu, sinó per la marca i els patrocinadors. Però també és veritat que sempre hi ha hagut molta diferència amb els meus companys i, tot i que jo em senti pilot professional i ho intentin fer de la millor manera, crec que sempre hi ha aquesta diferència i que mai acabes de sentir-te tan professional.

¿Pels recursos, pel tracte… per quin motiu?

Per tot. Jo ja entrenava en una situació molt diferent de la dels meus companys. Per anar a entrenar he de buscar-me la vida: veure amb què entreno, quantes motxillers pagaré aquella setmana, gestionar els diners, les gasolines dels desplaçaments, els avions… O sigui, són molts diners i penses: "¿De veritat he d’estar pendent de totes aquestes coses?».

¿I ells no?

La majoria no. I dins del mateix equip, ¿ eh?

No sé fins a quin punt és lògic que, tenint una pilot oficial, també hi hagi aquestes diferències dins de la mateixa marca.

Ja, jo tampoc. També és per la categoria en què competeixes. Si corres en TR1 segurament et tractaran molt diferent, a la moto potser li fan coses diferents, estan més a sobre; al final té molt més desgast. TR2 ja comença a assemblar-se una mica més al que faig i la meva categoria és com que som allà per donar voltes. I si algú destaca, molt bé, però poca cosa més que un copet a l’esquena.

Ha de ser difícil afrontar aquesta situació.

Mentalment sí que he canviat, perquè sempre he volgut sentir-me professional i he volgut anar sempre a més. Tot i que guanyi el Mundial femení, la meva aspiració és intentar guanyar també els nois, tant a França com a Espanya.

¿Guanyar el Mundial ha canviat alguna cosa en la seva vida?

Ha canviat en el tema de la repercussió, perquè sí que és un canvi bastant fort. Però també em sorprèn que només per un resultat ja apareguis i estiguis en boca de tots. ¿I tota la gent que no arriba? És bastant fort que tot es basi en un resultat. La visibilitat canvia moltíssim i jo vull aprofitar-la per intentar donar a conèixer el trial, el trial femení, donar veu a com està realment, perquè sembla que estigui bé, però no ho està. M’ha servit per a això, però és una pena que hagi de guanyar per poder tenir tota aquesta visibilitat.

¿Què diria que és el que falla en el trial femení?

Que ens valoren molt poc, la poca professionalització. El problema és que el nivell mai acaba de ser del tot alt, perquè cap de nosaltres tenim recursos per tenir un nivell molt alt. I si el tenim una o dues, no ens tenen en compte i miren més per les de baix de la categoria.

Fa falta una aposta conjunta i transversal, i no està passant.

No hi ha interès. A més, hi ha una cosa molt injusta que jo no sabia i que vam entendre aquest any. Jo, per exemple, per haver guanyat el Mundial, la marca Escorpa no es va emportar cap punt per al Mundial de Marques. Estic portant la mateixa moto que un Trial 2 i potser que un TR1. Els Trial 2 sí que s’emporten punts per a la marca i nosaltres, Trial GP Women, que és la categoria absoluta femenina, no. Llavors, a la marca li és igual tenir una noia o no, perquè si guanyes el Mundial amb la seva marca, és igual, no obtindrà punts.

¿I això qui ho decideix?

La Federació Internacional de Motociclisme. Fa anys que intentem que les marques apostin per noies, perquè així totes tinguem recursos per poder competir bé. Però és clar, quan entens això, dius: normal que no els interessi, si no els donen ni punts. Falta que ens valorin i que vulguin professionalitzar una mica la categoria.

Notícies relacionades

Toni Nadal, exentrenador de Rafa Nadal: "Al soci se l’ha tingut poc en compte"

Elena Fort, exvicepresidenta del Barça: "Des de fora és fàcil fer promeses de rebaixes, però són poc realistes"

Quan passen aquestes coses, ¿no li venen ganes de deixar-ho?

Sí, sobretot quan veus que estàs lluitant contra parets i dinosaures. Perquè no mouen res. A la Federació Espanyola també està costant. En el Campionat d’Espanya ja són quatre les noies que volen competir en una categoria superior i no volen fer categoria femenina. I dius: "D’acord». Però després la marca et demana podis amb noies. Ni la Federació Espanyola ni la Lliga Internacional estan disposades a ajudar-nos ara mateix. I cansa, cansa molt. De vegades sí que penso a deixar-ho. Però no, perquè si no, ¿qui lluitarà? Prefereixo continuar lluitant i intentar fer el màxim i, tot i que xoqui contra una paret, quan em cansi ja ho deixaré. Però de moment no me n’he cansat.