Quique Costas: "Tenia fama de destraler, però jono pegava ni tenia mala llet"
El primer de tot és la salut. ¿Com està vostè?
Estic... Estic, que és molt. Però bé. La realitat la vaig portant.
Viu a Barcelona des de 1971. Són ja 55 anys aquí. ¿Continua sent gallec o ja no?
¡Home, sí! Soc gallec i català. Però la veritat... He viscut més anys aquí que a Vigo. Allà em queden alguns amics, una mica de família, però gairebé soc més català.
Va marxar amb 24 anys de Galícia. Després d’una temporada memorable del Celta, que es va classificar per a la UEFA.
Recordo que vam entrar a Europa, no sé si vam quedar quarts o cinquens. I recordo que va venir un directiu del Barcelona a inspeccionar-me... Va venir a conèixer els meus pares, quants germans tenia, si estudiava i on, com i amb qui em relacionav, si tenia nòvia... Per veure si, a part de futbolista, era un tipus centrat.
¿Això es fa ara?
Ara ja no. Crec. I s’hauria de fer. És una informació important abans de fer un fitxatge.
¿Què es va trobar quan va arribar a Barcelona?
Tenia nòvia, però vaig venir sol. Em trobava una mica perdut. Era un nen mimat a Vigo, el petit de sis germans, jugant al Celta... Vaig tenir la sort que al Barça hi havia diversos jugadors com per exemple Marcial, Charly [Rexach], Asensi, que ja coneixia de la selecció juvenil i l’absoluta, i això em va ajudar molt.
¿Li va costar gaire adaptar-se a l’equip, a la ciutat?
A la ciutat, sobretot. De viure a casa dels meus pares de puta mare a venir aquí, tot sol a un pis... Em vaig adaptar relativament ràpid perquè sí que tenia amics.
¿Com recorda aquells anys?
Molt bons. Passar d’un Celta que havia estat a Segona a un Barcelona que aspirava a guanyar títols, tot i que sempre les va passar una mica magres, i més llavors...
El primer és la Lliga del 1974.
Abans ja vam guanyar la Copa. La de 1971, amb el gol d’Alfonseda. Després van venir la Copa de 1978 i la Recopa de 1979.
El va fitxar Vic Buckingham...
I només vaig estar dos mesos amb ell. Després va venir Rinus Michels. Un entrenador estranger era com un marcià en aquella època.
I Michels, amb la fama de mala llet que tenia. ¿Era així?
Era així. Tenia un caràcter molt diferent del nostre i era bastant rígid, però era bon paio.
¿Quin episodi li ve al cap sobre aquella Lliga?
El partit que vam guanyar 0-5 al Bernabéu. Jugàvem molt bé, teníem uns futbolistes que eren molt bons: Rexach, Marcial, Cruyff, Juan Carlos... Teníem un equipàs.
¿Com va poder ser que l’equip de Cruyff només guanyés una Lliga?
No té cap explicació. Va faltar regularitat, va faltar disciplina, va faltar una mica de tot. Potser ens crèiem millors del que érem.
En els partits fora de casa baixaven molt. ¿És veritat que es trobaven camps impracticables i que rebien molta llenya?
Era terrible. Anar a Atocha era tremend. O a Burgos. A Granada era diferent, allà repartien de valent... No sé en quin partit, Charly havia de jugar d’extrem dret i Simonsen a l’esquerra, i Charly li va proposar canviar de banda. Ell ja coneixia qui el marcaria i Simonet en canvi, no.
¿Com era Cruyff?
A alguns no els agradava, dèien que anava pujat, però a mi em queia molt bé, era molt bona persona. Era molt amic meu el Flaco.
Després va ser el seu cap com a entrenador.
El futbolista era un monstre; com a tècnic era una altra relació. Però s’ha de dir que era un geni.
¿Per què es diu que els gallecs no se sap si pugen o baixen?
És una dita que portem a sobre. No en sé l’origen; sembla que procedeix de la pregunta "¿Y luego?», que és un afegitó molt comú que soltes enmig d’una conversa. "¿Y luego?» així, amb un deix, entre indiferent i indecís. Som una mica recargolats.
Es va retirar amb 33 anys, el 1980.
En aquella època era més o menys l’edat habitual de fer-ho. Arribar a aguantar nou anys en un club que era tan poderós, que feia tants fitxatges i que tenia tantes baixes cada temporada, era fotut. A part vaig tenir una lesió greu, també.
¿Era vostè migcampista o defensa en realitat?
Al Celta jugava de migcampista, i al Barça vaig jugar de tot. Fins i tot de lateral esquerre, sense ser esquerrà, tot i que xutava amb l’esquerra. Sobretot de central, amb Torres en el migcamp al principi.
¿Tenia fama de destraler?
Sí, tenia fama, però jo no pegava. No tenia mala llet. No era dur. Torres era fort. Eladio físicament era un portent. Pel bo que era, va durar poc al Barça. Amb Migueli vaig estar molts anys, amb el que més. Migueli també infonia respecte.
¿Va cultivar amics d’altres clubs?
Amancio era molt amic meu. Gallec de la Corunya. Una molt bona persona. Li donava cada puntada de peu que no vegis... Quan aconseguia agafar-lo, és clar.
¿El Barça ja tenia llavors identitat com a equip?
Sí, els que veníem de fora li vèiem aquesta categoria dins el camp. I també fora, és clar, per tot el que envoltava l’equip.
Cruyff va ser un revolucionari com a jugador i com a entrenador.
El Flaco era obert de ment, però amb idees molt clares. Defensava molt el grup humà. Com a entrenador era molt competent.
Vostè va estar molts anys en el futbol base. ¿Hi ha hagut alguna generació dolenta al Barça?
¿Al Barça? Mai. És una cosa que és del tot impossible. Sempre hi ha hagut molt bons jugadors.
¿Que acabin pujant més o menys jugadors al primer equip, només depèn del valor de l’entrenador del primer equip?
Depèn del valor del tècnic, sí, però també depèn que tot funcioni bé i que sigui fluid i que hi hagi un bon ambient dins el club.
De tots els nois que han tingut, ¿amb qui es queda?
Amb Pep [Guardiola]. Amb Pep i amb Andrés [Iniesta].
¿Per què?
Per com entenien el joc, per l’actitud en els entrenaments, el seu comportament... Per tot. Sempre seran un deu. Hi ha hagut grandíssims jugadors, però paios com aquests són difícils de trobar.
¿Encara segueix el futbol tot i estar jubilat?
Sí, però aquesta malaltia [va patir un ictus el 2015] em limita molt els moviments. El segueixo perquè és la meva vida. Ara ho faig més per la ràdio o la televisió.
¿El gran canvi en el planter es produeix amb Cruyff?
Abans hi ha un canvi amb Oriol Tort. Amb Jaume Olivé van crear l’estructura. Però el cop definitiu va arribar amb Johan. Va imposar un estil. No tenia por de prendre decisions i es va imposar. Tenia molt caràcter, i això al Barça és complicat.
Vostè estava al club i ja sabia una mica com era ell.
Sí, vaig tenir cert avantatge en aquest sentit, perquè sabia com pensava, entenia per on volia anar, quins conceptes manejava. Era una persona molt clara.
¿Un entrenador pot saber si un nano de 12, 14 o 17 anys serà bo o arribarà a l’elit?
Es veu si és bo en aquell mateix moment. Però has de pensar en quin marc situes al xaval: ¿és un 10, un vuit, un sis...? Un altre entrenador el pot veure de set...
¿Recorda haver donat algun consell al Quique i l’Óscar com a tècnics que són ara?
Cap. Els consells duren només 20 minuts en el futbol.
L’altre gran salt en el Barça és quan ve Pep d’entrenador.
Va ser extraordinari. Ho va guanyar tot i ben guanyat. Ni sort ni arbitratges ni hòsties.
La seva generació i les anteriors parlen dels arbitratges terribles que van patir en la seva època.
Quan estàs jugant no te n’adones, estàs en el fragor del partit. Però després rebobines, penses i veus que sí, que t’han fet algun tripijoc.
Notícies relacionadesSadurní té la teoria que els van costar alguns títols, i Martí Filosia assegura que no.
Doncs jo em quedo al mig de tots dos, com a bon gallec.
