El Barça s’enfonsa a Girona

El Barça va comparèixer amb una actitud elogiable. Res a veure a la que es va veure contra l’Atlètic. Però si a Madrid es va descosir en defensa, a Montilivi va ensopegar davant la seva escassa punteria. I després també en la seva inconsistència. Li va costar un món obrir la tancada rereguarda del Girona. Quan ho va aconseguir, incomprensiblement, es va enfonsar. L’equip de Míchel el va devorar. El canvi de Raphinha va resultar verinós per als blaugranes.

La inesperada presència del brasiler en l’alineació titular era un missatge de Flick al col·lectiu. Calia mossegar des del primer minut. I Raphinha va marcar la línia quant a conducta en una acció en el minut 11 al córrer enrere com un bisó i tallar una passada creuada de Bryan Gil. El contraatac va ser veloç; el brasiler ho va ser més. Per guanyar, calia deixar-se l’alè. Flick va aplaudir l’esforç del "millor jugador del món de l’any passat", segons va dir en la prèvia. El va trobar a faltar quan ja no podia donar més de si.

Quan va dominar, l’equip blaugrana va flaquejar en la resolució. No només pel penal enviat al pal per Lamine Yamal quan faltaven uns segons per tancar la primera part. Hi va haver un pal també de Raphinha. I diverses situacions davant Gazzaniga executades sense precisió.

El pal de Lamine Yamal

Lamine Yamal va emergir com el menys encertat. Espès, el seu partit. Decisions de passada mal seleccionades. Xuts sense intenció. Gazzaniga només va haver de posar el cos davant una puntada de peu de l’adolescent, quan la jugada requeria més traça que força.

El seu partit va permetre evocar el post a Instagram de to introspectiu que va penjar diumenge. Lamine semblava situar-se davant l’avenc de les seves expectatives adolescents. "El meu abisme intern: m’agradaria ser el que tothom vol que sigui...". Ser’n podrien formular moltes interpretacions. ¿El vertigen davant les seves infinites possibilitats com a futbolista? ¿Un moment de dubte nocturn davant el que queda per demostrar? Potser algun dia s’endinsa en el que va voler dir. Però no es va tractar de llangor; només de desencert.

El Girona, per la seva banda, va oferir una actuació brillant davant els 14.043 espectadors, la millor entrada de l’any a Montilivi. Va mantenir els espais reduïts i va sortir en tromba quan tenia ocasió. I van ser moltes, sempre amb un sentit de la triangulació i el suport curt admirables. No es va assemblar en res al Girona que gateja per fugir de les flames del descens.

Notícies relacionades

Tan car com està el penal...

Pitjor impossible, potser

Va ser un enfrontament ferotge, a ritme de fondista, malgrat la tardança dels gols. Cubarsí, a passada de Kounde (m. 59), a mitges entre l’espatlla i el cap, va marcar el gol 100 de la temporada del Barça, el primer del seu compte particular. Es va rescabalar del que li van arrabassar al Wanda Metropolitano. Semblava assaltat el castell. Però no va ser així, perquè tot just dos minuts després Lemar va embocar un passada de Vanat.

L’assalt havia de tornar a començar. Flick va innovar introduint Roony per l’esquerra. Però, en canvi, el Girona va sentir l’impuls de l’adrenalina. Es va fer fort enmig del camp. Joel Roca, dues vegades, i Iván Martín van a estar a punt de marcar. Ho va acabar fent Beltrán, amb una falta prèvia no assenyalada a Kounde. Montilivi va esclatar d’eufòria. I l’abisme de Lamine Yamal és ara de tot el Barça.