Guardiola, amo dels seus temps i de la seva consciència

Els articles periodístics i els pòdcasts dedicats a la Premier aborden l’assumpte des de fa uns dies. A les rodes de premsa li pregunten de forma regular de diferents maneres. Guardiola, sempre molt gelós de la seva privacitat, de les seves decisions i dels seus temps, es mostra reservat. I llavors només es pot llegir entre línies, mirar d’interpretar-lo, de vegades buscant senyals, o burxant entre bastidors. Un enigma.

Jamie Carragher, exdefensa del Liverpool reconvertit en un loquaç analista, es va mullar en un article recent al Daily Telegraph. Referint-s’hi com el millor entrenador de la història, va escriure: "Sembla que estem presenciant l’últim ball de Guardiola a Anglaterra. Les pistes s’acumulen i apunten que posarà fi al seu regnat al Manchester City al final d’aquesta temporada, amb plans de successió en desenvolupament i la recent activitat de fitxatges del club que delaten que els directius fan tot el possible perquè se’n vagi amb un altre trofeu".

Només pistes

Tothom parla de pistes; ningú exposa certeses. Potser ni ell sap què farà, encara. Quan encadenava una ratxa de mals resultats, va renovar per dos cursos, una manera d’impulsar la institució enmig d’un forat de resultats. Però si es volen trobar senyals sobre l’arribada del final, n’hi ha. El primer, la sortida de Txiki Begiristain l’estiu passat, el millor còmplice de la seva obra monumental. El seu restaurant a Manchester, Tast, ha abaixat la persiana per sempre. I The Athletic va divulgar un tempteig de la direcció amb Enzo Maresca, extècnic del Chelsea i exassistent de Guardiola. L’italià, Xabi Alonso i Cesc Fàbregas figuren en la terna de candidats a succeir-lo, a parer de periodistes que segueixen el dia a dia del club, si és que de debò opta per parar.

El City és un club que gira al voltant de la personalitat de Guardiola des que hi va arribar el 2016. I encara més després dels èxits que hi ha tingut. No només ha proporcionat a l’entitat la seva etapa de més esplendor, sinó que ha transformat el futbol d’Anglaterra. Va arribar amb la reputació d’un idealista amb totes les aparences d’estavellar-se contra un hàbitat molt definit, i ara no hi ha ningú que concebi cap altra manera d’entendre el joc que la seva. Per això té el luxe de poder decidir quan i com se’n vol anar. Solament Jürgen Klopp a Liverpool ha tingut un privilegi com aquest.

La incertesa sobre el seu futur ha anat aparellada al seu apassionat posicionament humanitari. Divendres passat va fer un al·legat en defensa de la immigració arran d’unes sorolloses declaracions de Jim Ratcliffe, propietari del Manchester United, que va parlar de "colonització" forana al Regne Unit. I la setmana passada, després de participar a Barcelona en un concert a favor de Palestina, va convidar a la reflexió, a l’elogi, a la fascinació i també a la tergiversació quan li van preguntar per això quan va tornar a Anglaterra.

Va ser un discurs més propi d’una assemblea de la Unesco que d’una sala de premsa esportiva, però ja se sap que Guardiola, malgrat els seus trets obsessius sobre el que passa en un terreny de joc, disposa de les eines per expressar-se amb eloqüència sobre altres temes més complexos.

Aquestes són un parell de frases que va dir. Una: "En la història de la humanitat no hem tingut mai tanta informació com ara: el genocidi a Palestina, el que passa a Ucraïna, el que passa a Rússia, el que passa arreu del món, al Sudan, a Minneapolis, a tot arreu. ¿Hi ha algú a qui no l’afecti?". Una altra: "Em sap greu la situació a Gaza. No és un tema ideològic; és preocupació humanitària. Hi veiem nens de tan sols 4 o 5 anys que perden la vida en bombardejos o en un hospital que ja no funciona".

Rory Smith, amfitrió d’un celebrat pòdcast sobre la Premier, va definir el seu discurs com a "política de John Lennon, de món sense fronteres. ‘No vull veure nens morts’, va dir. ¿Qui pot estar en contra d’això? No són opinions controvertides". Però parcialment ho van ser i alguns li van mirar de lligar de mans amb la fórmula habitual quan el que senten no concorda amb la seva ideologia: que se centri a parlar de futbol.

En la samfaina d’opinions que va generar, es va recordar que el Manchester City és propietat a títol individual del vicepresident dels Emirats Àrabs, país acusat de participar en les matances al Sudan, a part de ser una autocràcia amb greus violacions dels drets humans. Alguns van ressaltar aquesta contradicció, d’altres van enaltir que gosés esmentar el Sudan en l’equació. "No soc perfecte", va remarcar l’entrenador en algun moment del seu al·legat pacifista.

Podem imaginar que no serà aliè a la incomoditat que segurament establiran els seguidors del City més conscienciats. Potser, com ells, ha arribat a la conclusió que la puresa absoluta és impossible, que qualsevol ideologia individual experimenta embats d’incongruència i que també té dret a compartimentar.

Desfermat

Notícies relacionades

L’NBA es cansa del ‘tanking’

Chemnung bat el rècord femení de la Mitja Marató

En tot cas, i enllaçant els dos assumptes, es percep en aquest curs un Guardiola molt alliberat, de vegades desfermat, potser mai tan crític amb els àrbitres i l’ús del VAR com ara. El seu equip, ben reforçat en aquest mercat d’hivern, manté la persecució de l’Arsenal a la Premier, ha entrat en el top 8 de la Champions i s’ha classificat per a la final de la Carabao Cup. Encara no és la màquina demolidora d’abans, quan turmentava els rivals a l’àrea i els bombardejava fins a la demolició, però es percep que la reconstrucció completa no és lluny.

Potser acabarà l’obra o potser la deixa en altres mans. Pot ser que conclogui que ja ha arribat l’hora, amb 55 anys, de dedicar més temps a jugar al golf sota el sol del Maresme. Com sempre, perquè pixa amb la seva, els temps no els marcarà ningú més que ell. És una prerrogativa que s’ha guanyat.