Anatomia d’un deshonor

A Hansi no li havia passat una cosa semblant mai. Ni amb el Bayern –el seu dia més vergonyós va ser quan va perdre amb el Hoffenheim (4-1)-, ni amb la selecció alemanya (aquell 1-4 del Japó li va costar, això sí, el càrrec), ni tan sols amb el Barça, en què la pitjor ensopegada es remuntava, curiosament, a quan va sortir estabornit del Sánchez Pizjuan (4-1).

No hi ha res, per tant, comparable al descens als inferns de dijous al Metropolitano davant l’Atlètic més ofensiu construït mai per Simeone (4-0), que es veu gairebé amb tots dos peus a la final copera de La Cartuja després d’aixafar el Barça en una primera meitat de somni.

De regal en regal

Va rebre el seu equip "una lliçó", com va admetre el mateix Flick. Una lliçó del que no s’ha de fer, en què tot el que havia planejat el Cholo Simeone va sortir de meravella, tot i que no comptava amb l’inestimable regal de l’1-0, en què el peu dret de Joan Garcia es va convertir en un túnel cap al desastre col·lectiu en què el Barça no va saber descodificar res del que passava.

En el 2-0 el que era un córner a favor del Barça i servit per Dani Olmo es va acabar convertint en l’avantsala del gol de Griezmann. Caritatiu en l’inici, transparent en la seva estructura –la pressió no existia, el mig del camp era pla, la defensa va quedar del tot superada– i ineficaç en atac.

Despullat (no havia rebut mai quatre gols en 41 minuts), sec (ni va saber batre Musso, el porter suplent de l’Atlètic, a qui gairebé no es va acostar en la segona meitat a banda de l’estrany gol anul·lat a Pau Cubarsí) i lligat de mans com va quedar el tècnic per les circumstàncies. Primer, les baixes que van desfigurar el rostre del seu equip: Pedri i Raphinha continuen lesionats, i Rashford, amb molèsties, també es va quedar a Barcelona.

Aquestes absències el van deixar sense recursos i, a més, l’aposta per Marc Casadó per dotar de treball i equilibri el centre del camp tampoc va funcionar. Poc més de mitja hora va aguantar el pla de Hansi, obligat a substituir el jugador del planter. Va veure la targeta groga (m. 26) i 11 minuts més tard (m. 37) ja estava assegut a la banqueta en un canvi tampoc vist abans amb el tècnic sense que hagués acabat encara la primera meitat.

Va posar Lewandowski, ja amb 3-0 al marcador, per reorganitzar el Barça amb Olmo acompanyant De Jong i Fermín. Però el seu equip no va tenir la intel·ligència tàctica per aturar l’hemorràgia. En el temps afegit i pel mateix territori en què es va construir el gol de Lookman –o sigui la inhabitada banda esquerra en què Balde va ser substituït per fer espai a Cancelo– va aparèixer el conjunt del Cholo per redimir Julián Álvarez.

El Barça, i Flick, van viure una nit desastrosa. D’incapacitat i resposta en la primera meitat per contenir el que li queia al damunt (set rematades de l’Atlètic, sis a porta i quatre gols) a impotència i frustració en la segona: només un xut a porteria blaugrana i va ser de Fermín, repel·lit per les mans de Musso. Després, el no-res.

Sense sentit ni verí

Va tenir la pilota, però sense cap sentit ni verí, entregat a la possibilitat que Lamine Yamal fes llum dins d’aquesta infinita foscor. Però Simeone, intervencionista i encertat a la pissarra, el va ofegar amb Ruggeri, ajudat, això sí, pel poder físic d’un exuberant Marcos Llorente, mentre Griezmann, lliure i feliç, es passejava pel Metropolitano gaudint d’un partit perfecte.

Notícies relacionades

Malinin, el ‘déu del quàdruple’ que es va fer mortal

Nil Llop, patinador de velocitat: "De petit jugava a futbol, però fugia per anar a patinar"

Quan va entrar al partit, el Barça ja perdia per 4-0. Quan va voler reconnectar-se no va trobar la solució i va marxar turmentat perquè no va ser el que sempre era, fiable en les seves virtuts i reconeixible com acostuma en els errors. Almenys amb Flick. "La pitjor nit va ser contra l’Inter", va proclamar després l’alemany, que assumia que a San Siro (i després d’encaixar set gols en una semifinal de Champions) ja no hi havia opció per reviure. Ara, sosté Hansi, tot és possible.

I en comptes de pensar a remuntar un 4-0, com si fos el Barça de Luis Enrique amb el París Saint-Germain d’Unai Emery, que va claudicar davant Sergi Roberto, va triar la via més assequible en el pla mental per dissenyar des de les ruïnes de Madrid el procés psicològic d’una possible nit històrica d’aquí a tres setmanes al Camp Nou, ja amb Pedri, Raphinha i Rashford al camp: "Hem de guanyar dues meitats per 2-0. ¡Tornarem!", va pregonar l’alemany, dolgut amb el VAR i l’arbitratge. Però assumint que "no hi havia excuses" per a aquells 45 minuts en què el Barcelona es va deshonrar a ell mateix.