Simeone fa xixines el Barça

Va tenir el seu què que l’ensorrament del Barça coincidís amb la setmana en què Joan Laporta dimitia per renovar la seva obra de govern i cedia el lloc a la poltrona al seu bon amic Rafa Yuste, que, acompanyat d’un altre dels camarades de la vella guàrdia, Josep Cubells, va atendre una de les caigudes més dures que ha hagut d’afrontar el barcelonisme des del fosc govern de Bartomeu. Els opositors en aquest temps electoral, és clar, tindran carnassa.

El que va passar sobre la lamentable gespa del Metropolitano, però, no té res a veure amb les batalles institucionals, sinó amb un pla que passa d’agosarat a temerari quan les peces que el sostenen no estan disponibles. Ja no solament per les baixes per lesió de Pedri, Rashford o Raphinha –la temporada dels quals s’explica des d’una llitera–, sinó també per la mala nit de Lamine Yamal. Poc hi va poder fer davant una desintegració col·lectiva culminada amb l’expulsió d’Eric Garcia després d’enderrocar un Baena que, ja quan la nit es desmaiava, corria a la recerca del 5-0.

El futbol no s’hauria d’explicar mai a partir d’errors individuals, per més que aquests existeixin. Sense una estructura de joc grupal que funcioni, no cal fer-hi gaire. Hi haurà qui s’aturi, però, en el gol que va obrir el partit a favor de l’Atlètic i que va arribar just després que Joan Garcia salvés amb el genoll un gol a trenc d’alba. Eric Garcia va fer una d’aquelles coses que prohibeixen a les escoles de futbol, la passada enrere amb direcció a porteria. Tot i que potser ell no hauria pensat mai que el seu porter, sempre tan fiable amb el peu, permetria que la pilota passés sota la seva sola fins a colar-se a la porteria. La pilota venia saltant com un conill sobre la rosegada herba. I Joan Garcia, potser, va quedar hipnotitzat davant tants salts.

El Barça, eixelebrat malgrat disposar de quatre centrecampistes, es va dessagnar davant cada transició d’un Atlètic en què un vell conegut, Antoine Griezmann, va portar la brúixola al cap i el punyal al peu. La banda defensada per Balde –que va penalitzar que ni Olmo ni De Jong baixessin un sol cop a ajudar-lo a la seva vora– va ser un oceà per explorar tant per Giuliano com per Nahuel. Griezmann va prendre el 2-0 sense que ningú l’inquietés. I després de fallar dos gols més cantats, l’Atlètic aconseguir fer el 3-0 aprofitant les mateixes febleses pels costats del Barça. Aquesta vegada qui va culminar va ser l’extrem esquerre, el nouvingut Lookman, sempre inapreciable per a Kounde.

Notícies relacionades

Rafa Yuste, president en funcions del Barça: «Allò del VAR va ser una vergonya, demanarem explicacions»

El COI desqualifica l’ucraïnès del casc en honor a la guerra

Abans que Julián Álvarez no tanqués el teló al partit amb tota la segona part per jugar i no acabés davant el seu principal pretendent la mala ratxa golejadora, Flick havia intentat corregir-se rescatant de la banqueta Lewandowski i traient del camp un decebut Casadó perquè De Jong jugués de migcampista. Tot i que res va calmar el Barça, al qual ni va acompanyar la fortuna -Fermín havia xutat al travesser al començament– ni aquest futbol de frame que continua corrompent l’esport. Sis minuts van estar els capitostos del VAR per negar un gol a Cubarsí després de tirar una línia manual que descobria, com si fos una psicofonia, un fora de joc de Lewandowski després d’un sot.

És un fet prou cert que el futbol és revoltós i que en temps de Luis Enrique, el dia en què Sergi Roberto va levitar, el Barça va remuntar al PSG un 4-0 que portava del Parc dels Prínceps. Ara li tocarà a Flick apel·lar a aquesta mena de miracles que es produeixen molt de tant en tant. Malament rai quan toca mirar el cel.