Quan neguen l’aigua

Permetin-me que comenci amb un record. Quan Joan Laporta va guanyar les primeres eleccions el 2003 i va muntar una festa de categoria per celebrar la caiguda del nuñisme, un històric periodista ja mort, José María Sirvent, que havia escrit quant va estar a la seva mà perquè aquell règim ranci s’acabés d’una vegada, va apagar l’ordinador, es va posar l’americana i, després de posar-se una mica de colònia i passar-se la pinta per una cabellera tenyida de blau per dissimular els cabells blancs, em va dir: "Ja està. A partir de demà, no ens donarà ni aigua. I millor que sigui així. L’aigua, ben lluny del periodista". Ell se’n va anar a la festa per comprovar-ho. I, és clar, no es va equivocar.

L’aigua, per als periodistes que no trepitgen les alfombres del poder, tampoc va arribar amb Sandro Rosell. Així que es va poder explicar bé el que va passar amb el fitxatge de Neymar. Ni amb Josep Maria Bartomeu, amb el traç gruixut del Barçagate com a llegat. Ni una altra vegada amb Laporta, sens dubte el millor president que va poder tenir aquella llorigada del 2003, i qui millor ha sabut resistir els envits periodístics: des de l’elecció (seva o de Goldman Sachs, tant és) de la turca Limak per a la construcció del Camp Nou amb uns treballadors que encara avui denuncien les seves difícils condicions, passant per la concessió de les telecomunicacions en la New Era del moldau Birladeanu o això d’anar consolidant una política de patrocinis en què ja ni tan sols importa la propaganda del blanqueig moral (s’ha passat de l’Unicef i Acnur a teixir llaços al golf Pèrsic i al Congo).

Laporta, que va passar de lluitar contra el poder a ser ell mateix el poder, i a qui la maduresa li ha atorgat un sentit estratègic sense igual –ja ni tan sols li fa falta la trucada a Florentino amb qui va arrencar la seva segona era–, opta feliç i confiat a la reelecció amb l’objectiu de sumar 17 anys a la cadira presidencial del Barça. Núñez en va aguantar 22, tot i que ell tenia els Morenos i tòtems de la comunicació cuidant el seu relat. Laporta, tenint Manana i l’Enric cuidant-lo a ell, i Alejandro cuidant el club, en té prou i li sobra.

El periodisme esportiu, el que viu pendent de la reprimenda, el veto o el burofax, sempre ha estat en el punt de mira de les elits. No ha ajudat la fila amb què els periodistes van a les rodes de premsa, les conseqüències fatals de la nocturnitat o estar sempre als racons de les redaccions cridant davant un televisor i carregats de menjar porqueria.

Messi i la gatera

Notícies relacionades

Agredit l’àrbitre que en un estadi va demanar casar-se amb el nòvio

Bernat Sellés: "Les pistes d’esquí de la Cerdanya han sigut el pati de casa meva"

Quan al Washington Post , sí, el del Watergate, van passar la guillotina la setmana passada, van esquarterar la secció d’Esports. Els periodistes que havien d’anar a cobrir els Jocs Olímpics d’hivern a Milà-Cortina es van quedar en boles i amb l’anorac a la maleta. El periodisme que consisteix a explicar els resultats de les competicions o les proeses o misèries de qui sigui, no atrau massa l’algoritme. Si de cas, millor posar el focus en Ponseti i Iturralde a la ràdio, lluitant a ple pulmó per la possessió d’armes, ja sigui als Estats Units o al País Basc. Poc importa. Carnassa.

A Laporta, per descomptat, li correspon l’enorme mèrit que el barcelonisme torni a poder disfrutar de valent del futbol, quan després de la pandèmia i de l’adeu de Messi –l’únic que encara pot colar-se per la gatera de qualsevol govern– acostar-se a la grada s’havia convertit en una tortura. Però la grandesa dels nois de Hansi Flick és tal que, pel que sembla, la pot explicar qualsevol, fins i tot la màquina. El periodisme, ara més que mai, està per a una altra cosa. Perquè et neguin l’aigua els d’ara i els que vindran.