Sara Hurtado: "Vaig perdre la identitat al retirar-me: ¿qui soc?, ¿què faig?, ¿on vaig?"

¿Recorda el dia que va descobrir el gel?

Uf, just el primer dia, no. Però sí que recordo, en les primeres classes, la sensació, sent molt petita, de sentir-me molt feliç allà dins. Aquesta sensació de... "¡Alça! Això que faig m’encanta». Jo era una nena curiosa i balladora a qui de sobte posen una música, un munt de moviments, una coreografia, un vestit... I dius: "Ja està, tinc tot el que vull: m’encanta».

¿I els seus primers patins?

Sí, i tant. Me’ls va vendre Blanca Fernández Ochoa.

Quan vaig començar a la pista de gel de Majadahonda, a La Nevera, tenia una botiga a la pista, a la planta 1. Jo era una nana ignorant, és clar, no tenia ni idea de qui era aquella senyora. Amb el pas del temps vaig ser conscient que els meus primers patins me’ls havia venut una llegenda dels esports d’hivern.

¿Quan va deixar de ser només una diversió, un passatemps?

No hi ha un moment concret. Va ser de mica en mica, de manera constant. Petites decisions que juntes van formar un "això és al que em vull dedicar la resta de la meva vida». O mentre pugui, és clar. Renuncies a sortir amb els amics els caps de setmana, a aniversaris de cosins, a vacances d’estiu, a veure Los Serrano cada tarda perquè has d’entrenar... Això va començar quan tenia 12 anys i vaig sortir a competir fora. No era fàcil explicar als professors de l’ESO que no hi series durant una setmana perquè te n’anaves a competir a Eslovènia. Comences renunciant a coses sent molt jove; nosaltres vam veure passar l’adolescència de reüll.

Amb Adrià Díaz decideixen apostar per la dansa sobre gel, una disciplina que fins llavors a Espanya no es practicava.

Vam estar dos anys insistint a la federació espanyola perquè posessin en marxa el projecte de dansa. Va ser una cosa de tossuderia nostra. Cap dels dos no saltàvem gaire bé; no érem Javier Fernández, però la dansa ens agradava molt. Al final, van contractar un entrenador britànic amb el qual vam treballar durant quatre anys. En l’últim, a ell li van oferir una feina a Londres i vam decidir anar-hi nosaltres, també. Però de seguida ens vam adonar que les condicions no eren les adequades. Havíem de compartir el gel en els entrenaments i no teníem a l’abast tot el que es necessita fora de la pista: un preparador físic, un professor de ballet, formació coreogràfica i d’elevacions... Aleshores no faltava gaire per als Jocs de Sotxi del 2014 i vam decidir anar-nos-en a viure a Montreal.

¿En aquell moment ja era econòmicament independent?

¡Tant de bo! La federació ens cobria la part dels entrenaments, però totes les altres coses corrien pel nostre compte: menjar, viatjar, físio, coreografia, vestits... Els meus pares m’han hagut d’ajudar molt: eren moltíssims diners. Lesionar-me em creava molta angoixa, perquè una consulta mèdica em podia costar 185 dòlars. N’he arribat a pagar 450 per una ressonància. Sovint no deia que tenia mal per no haver d’anar al físio, perquè una sessió em costava 80 dòlars. Pensava: "Menjo una setmana o em tracto». Hi va haver moments molt durs a Montreal. No he sigut independent fins als meus últims anys a Moscou, en el cicle de Pequín 2022. No vaig tenir la sort de disposar de les beques que sí que hi ha avui dia.

El preu de ser una pionera.

Sí, però no passa res. He disfrutat d’altres coses, de les beques Pòdium, del patrocini d’Iberdrola, que fins i tot em van enviar una cinta de córrer a Moscou durant la pandèmia que em va ajudar un munt. Em sento molt afortunada per moltes coses, però és veritat que econòmicament he hagut d’exercir una pressió sobre els meus pares que em sabia molt greu. El meu germà va donar els seus primers sous a la meva mare perquè me’ls enviés a Montreal. Per a ells ha sigut molt dur, però no he rebut mai un retret ni una exigència de resultats. Invertien en la meva felicitat, a veure’m aprenent a viure per mi mateixa, creixent com a persona.

De Montreal passa a Moscou el 2016, després de trencar amb la seva primera parella professional, Adrià Díaz.

Feia set anys que estàvem plegats i havia deixat de ser una cosa divertida: vaig deixar de disfrutar en els entrenaments i d’identificar-me amb el que feia diàriament. Per a mi, va ser una primera retirada, perquè vaig pensar que no trobaria ningú amb qui volgués seguir. De fet, em vaig fer a la idea que no competiria més. Em sentia satisfeta amb el que havia fet, amb anar a uns Jocs Olímpics i tota l’experiència vital que havia tingut.

Fins que...

Va arribar el missatge del Kiril [Khaliavin]. Vam fer una prova, va sortir bé i he guanyat un company de vida per sempre.

Sis anys vivint i entrenant a Moscou, amb uns nous Jocs [Pyeongchang 2018], fins que Putin bombardeja Ucraïna.

No puc descriure amb paraules com vam viure aquell moment. La primera sensació va ser d’incredulitat. Vam voler pensar que era cosa d’un dia, fins que vam veure que es tancaven fronteres, que les empreses internacionals paraven la seva activitat a Rússia, que el consolat ens recomanava tornar a Espanya... Va ser molt dolorós viure l’impacte en el nostre equip, que era la nostra família: entrenàvem amb russos, bielorussos, ucraïnesos... Tots els esportistes russos són militars i els podien cridar a files en qualsevol moment per combatre contra els que consideren els seus cosins germans. Se sentien avergonyits pel que havia passat. El Kiril, que ja tenia la nacionalitat espanyola, va recollir tota la seva vida en dues tardes, amb la seva dona i amb la seva filla, i va venir a Espanya. Allà el consolat va fer una feina descomunal per tots nosaltres. I molta gent va fer com ell: agafar quatre coses per fugir de Moscou i la resta deixar-les abandonades al carrer. Era caòtic.

Llavors no tenia gens d’importància, és clar, però la seva carrera esportiva va volar pels aires.

Va coincidir amb un moment molt delicat de la nostra carrera. No havíem aconseguit la classificació olímpica per a Pequín 2022 i estàvem buits de motivació i energia. Ens vam trobar a Madrid buscant hores de gel per patinar, i amb l’enorme increment del preu de l’energia que hi va haver després de la invasió russa a Ucraïna, la federació ens va dir que no ens podia ajudar. De sobte ens vam quedar sense gel, sense entrenador, sense energia, sense focus... Sense res. Vam començar a donar un cop de mà als equips que hi havia aquí i ens vam adonar que ens motivava més fer classe que entrenar-nos. Les opcions eren tornar a començar de zero, a Milà o a Hèlsinki, amb un nou entrenador i un nou equip, o canviar radicalment de vida. I això és el que vam fer. Llavors va començar l’SK International Ice Dance School: no podia ser que la dansa espanyola, amb el nivell que té i en el punt que està, no tingués un lloc per entrenar a Espanya. I més en una ciutat com Madrid, amb el potencial que té per poder oferir professionals a aquesta disciplina pel que fa a fisioteràpia, medicina, ballet, preparació física, artística, coreogràfica...

Explica aquest procés de transició d’una manera molt racional i pragmàtica, però emocionalment devia ser difícil.

Va ser una crisi d’identitat descomunal. De sobte tenia ganes de plorar i plorava sense parar. L’esport havia sigut la meva guia, la meva manera de ser. El meu estil de vida. De cop i volta això desapareix i et preguntes: ¿qui soc?, ¿què faig?, ¿on vaig?, ¿m’he de llevar demà?, ¿per què m’he de llevar demà?, ¿on vull ser d’aquí quatre anys?, ¿com és que no ho sé?. No hi ha res que et motivi, tant te fa tot, perds fins i tot la identitat. Mira, en aquells moments, quan coneixia algú i em preguntava a què em dedicava, tenia una sensació molt desagradable. "Hola, soc la Sara. Molt de gust. Jo patino, però ara no. Però sí, soc patina...». Era un patiment: només tenia ganes de quedar-me a casa i que ningú no em preguntés ni com estic, ni qui soc, ni a què em dedico, ni res, perquè no sabia contestar.

Una depressió.

Del tot. Vaig acabar acceptant que era un procés de transició cap a una altra cosa i que el que soc no deixo de ser-ho per no practicar l’esport de competició. Però fins que no acabes aquest procés passes per moltes coses. Tenia moments en què estava molt irritable, i jo no soc així: soc molt positiva i costa molt que em portin al límit. Tenia ganes de no tornar a parlar, ni mirar, ni escoltar res sobre patinatge. Sense voler-ho, una part de tu ho rebutja, perquè t’ha fet molt mal i et fa patir. La meva família em feia llàstima: veien que patia i no sabien com ajudar-me.

Però ho va capgirar.

Vam ser capaços de posar en el club tota l’energia que dedicàvem a la nostra carrera esportiva. Era un terreny molt desconegut però alhora molt conegut, perquè al final consistia a dedicar tot el nostre coneixement al servei de les noves generacions.

Notícies relacionades

Víctor Font presenta «una revolució» per al Barça: el seu director tècnic serà un trident

Messi apareix en la precampanya blaugrana amb una lona gegant al centre de Barcelona

Se la veu feliç.

Sí. L’escola m’ha ajudat molt. Perquè també ha sigut guaridor poder seguir en contacte amb el meu esport i donar-li un altre significat més positiu, més constructiu. I poder generar aquest llegat, que a mi em sembla molt més important que tots els èxits que hagi pogut aconseguir. Jo somiava poder entrenar a casa, ja no a Madrid, almenys a Espanya, en un lloc en què es parli el meu idioma i es comparteixi la meva cultura. No haver d’estar-me en un lloc hostil. Bé, hostil no, però sí estrany, amb un altre idioma, havent de renovar un visat de turista cada tres mesos. Aconseguir tot això és més important que qualsevol medalla. I amb l’afegitó que ho he aconseguit amb el Kiril. La nostra ambició, la del Kiril i la meva, no va ser mai pel material, per la medalla, per la puntuació... Va ser sempre la recerca de la superació personal i de la nostra millor versió. Crec que per això ens hem entès sempre tan bé, perquè ha sortit sempre des de dins, i per això el nostre equip segueix viu, tot i que amb un altre punt de vista. I això és molt especial. Molt i molt especial.