Berta Castells: "No vaig anar als EUA perquè creia que podia fer el mateix aquí que allà"

¿Com se li acut a una nena dedicar-se als llançaments?

De petita a Torredembarra hi havia pocs esports: patinatge, hoquei, futbol i poca cosa més. El grupet d’amics i amigues del col·le vam començar a fer atletisme i veníem aquí a córrer, a la pista i a fer cros a l’hivern, que era horrorós. El meu entrenador, que ho ha sigut fins a la retirada, ens anava fent proves a tots. Ell havia sigut llançador de martell. A poc a poc vaig anar destacant i m’anava enganxant.

¿Per què el martell? ¿Tenia vostè un do especial?

Amb el pes i el disc he participat en campionats, però amb el martell tenia molta facilitat. Em provava molt. Els resultats eren molt millors que la resta de noies de la meva categoria. Des de petita batia rècords. Era un hobby.

¿Diria que s’hi va enganxar perquè guanyava?

Perquè practicava amb els meus amics. És veritat que guanyar enganxa, però tenir el José Luis al costat, que t’inculca la passió pels llançaments que normalment una nena no tindria...

¿No es va moure de Torredembarra? ¿O no va tenir oportunitats?

Sí, moltes ofertes dels EUA. Les vaig rebutjar. És de les poques coses de què potser em penedeixo. Per l’experiència de vida, no perquè hagués millorat moltíssim.

¿I per què deia que no?

Estava bé aquí. Volia treballar amb el meu entrenador, anar a classe, estar amb els amics... M’era relativament igual no llançar deu metres més. Creia que aquí també ho podia aconseguir, fer el mateix a Torredembarra que allà.

¿Creu que es va imposar limitacions per progressar?

No. Ara mires enrere i dius sí, però no per deixar de sortir a sopar o de festa. Acabava d’entrenar-me, anava a casa a estudiar i a dormir. Era la rutina. Ho vaig poder compaginar tot, no m’ha suposat cap esforç ni sacrifici. Ho tornaria a fer.

¿Què enyora d’aquella època?

Totes aquelles estades de 25 dies en un campionat, el cercle de noies que teníem.

¿Anava a tots els campionats?

Anar a un campionat d’Europa o del món no t’ho regalen, tot i que sembli que en aquesta disciplina estranya no hi participi ningú. En perspectiva, em ratifico que...

Tenia mèrit.

Sí, sí. No volia dir-ho...

Està en condicions de dir-ho.

Sí, però jo sempre ho he vist més com una mena de hobby. He disfrutat més que he patit, però he patit molt molt, ¿eh?

Doncs no ho sembla veient el seu historial.

He disfrutat molt perquè he aconseguit molt. Era un problema meu, d’exigència brutal. Vols fer 60 metres i en fas 59,80... Està molt bé i tu et dius que és un fracàs.

¿La millor experiència?

El rècord de ser la primera dona que superava els 70 metres a Espanya. Ho vaig repetir l’any següent. Les dues a Manresa. I la primera vegada que vaig anar a un campionat d’Europa absolut, amb 16 anys.

¿I un disgust assenyalat?

No anar al Mundial de Berlín. Em vaig quedar a centímetres de la mínima... I després dels 70 metres de Manresa no vaig anar als Jocs de Río (2016). Normalment hi van les 30 primeres del rànquing. Però per la solidaritat olímpica incorporen atletes d’altres països perquè visquin l’experiència. Una companya de Suècia i jo vam acabar quedant fora d’aquesta llista. Jo per 10 o 12 centímetres, ella per un. És dur. Però jo no vaig aconseguir la mínima, no tenia la plaça assegurada i em podia passar això.

¿El mite de les atletes de l’Est existeix? El dopatge, les hormones....

Sí. He vist canvis físics molt espectaculars i després atletes que ja no apareixien més... Amb el temps he anat recuperant posicions en campionats perquè anaven desqualificant atletes posteriorment... Quedaves novena, sense l’opció d’efectuar tres llançaments més, i després alguna donava positiu. Tothom pot equivocar-se, ho sé...

No sé si tothom s’equivoca.

Jo seria més dura. Per una qüestió de salut, i després pel respecte que mereixen els que ho fan bé.

¿Va sentir alguna discriminació quan era atleta?

En l’atletisme, mai.

¿I en la vida quotidiana? Per fer el que feia, pel físic...

No, no. Era molt conscient de l’aparença, que no era una noia tipus amb un cos normatiu, però era el cos que necessitava per fer l’esport que volia fer. Espero haver ajudat a visibilitzar que jo he de tenir aquest cos o aquests braços o el que sigui. I si no l’he de tenir i el tinc, és que és igual. He anat per la vida amb zero complexos.

Ha sigut 16 vegades campiona d’Espanya seguides.

Seguides no.

Té molt mèrit.

Hi ha gent pendent d’això. Jo mai. Anava a llançar i prou.

I va sumar 15 rècords absoluts.

Si un any arribava als 64 metres, el següent volia tirar a 66, i després a 67. Però si el rècord estava en els 70, m’era igual. Tu no pots controlar el que fa una altra.

¿Impressiona anar a uns Jocs?

No. L’estadi d’atletisme és molt semblant al d’un campionat d’Europa o del món. Vull dir que he al·lucinat més, per exemple, amb competir a Finlàndia a les 9 del matí i veure com de ple està l’estadi. Però fer-me petita en un estadi, doncs no. Vaig fer la mínima i hi vaig anar. Sembla fàcil, però és que va anar així rodat. Tenia 20 anys. D’Atenes totes les altres coses.

¿Què són les altres coses?

La Vila Olímpica, tota la moguda que envolta uns Jocs. I els de Londres els vaig disfrutar moltíssim. El resultat esportiu va ser el millor. No és veritat que després dels 23 o 24 anys no pots millorar. Avui dia, amb els avenços en preparació i condició física, la vida de l’esportista s’allarga.

¿És mite o realitat això de les festes olímpiques?

Sí, hi havia festes.

No són llocs monacals on només es pensa a competir.

Sí, hi ha centres de trobades, els edificis, les habitacions... La gent es relaciona, i després tries el grau de relació que vols.

¿A quin esportista ha desitjat conèixer o poder demanar-li una fotografia?

Tinc una foto amb Rafa Nadal i Pau Gasol. A mi em sap molt greu demanar totes aquestes coses. Mai m’han agradat les fotos, els autògrafs i tot això. He preferit viure el moment sense molestar la gent.

¿Com acaba una esportista sent política?

Jo soc nutricionista. Però treballo en la política municipal de Torredembarra. És que tot això de les etiquetes...

¿Vostè què és, què se sent?

Jo soc nutricionista, exesportista i treballo en la política municipal del meu poble. Em sento còmoda treballant en la regidoria d’Esports i de Salut de Torredembarra. Estem intentant ajudar les entitats esportives i fomentar l’activitat física. Si això és fer política, estic molt contenta.

¿L’hi van demanar?

La gent del grup municipal d’Esquerra. M’ho havien proposat moltes vegades i sempre responia amb un no rotund. Després vaig anar cedint... Soc molt prudent i tinc reserves a l’hora d’intervenir en coses que no tinc controlades. Entenc que la meva experiència pot ajudar. Si no, ¿què hi pinto?

¿Li hauria anat bé tenir la Berta nutricionista?

Ara està tot més planificat. Una preparació nutricional paral·lela a la preparació física i mental és clau per aconseguir millors resultats. ¿Els hauria aconseguit? Segurament. O no. No ho sé.

¿Els mitjans hem sigut injustos al no valorar determinades figures com vostè?

No soc l’exemple més adequat per respondre. Per a mi, la menor repercussió que hi hagués, millor. Se’m feien pesadíssimes les entrevistes, les teles... M’ha importat tan poc haver tingut poca repercussió... A mi m’era ben igual, suposo que a una altra gent no. M’ha fet més gràcia que m’hagin reconegut després.

Notícies relacionades

Rybakina es venja de Sabalenka en la final femenina

Tres gols de 30 xuts: una escopeta de fira

En un altre país, seria una personalitat, un mite homenatjat.

Ja me n’han fet algun. Per a mi és suficient.